Una de les rebaixes del catalansime; en aquest cas el de la Fundació Barcelona. Publicat al diari Avui, 26.8.1998
He llegit successivament la notícia que sobre el document de la Fundació Barcelona va presentar aquest diari, l’exègesi – cal suposar que oficiosa – que se’n va fer a les pàgines de Diàleg i, finalment, el document sencer reproduït el dia 8. Ja d’entrada vaig tenir la impressió que es tractava, per dir-ho així, de la formulació d’un catalanisme de rebaixes. Allò que no es diu i allò en què s’insisteix – i com s’hi insisteix – tenen tanta importància com allò que es diu formalment: la conformitat amb les tres quartes parts d’allò que es diu agafat punt a punt esdevé, doncs, irrellevant.
Em sembla nefasta la insistència en el canvi de perspectiva sobre la llengua i la cultura. És que des de Prat de la Riba – almenys – no quedava tot prou clar? Que potser el catalanisme ha de renunciar a la seva formulació tradicional – que no pot ser més simple ni més oberta – que és la petició que tothom assumeixi com a pròpia la llengua i la cultura del país sense que ningú hagi de renunciar als seus orígens?
D’altra banda, no crec que els jocs de paraules – com la contraposició entre la competència (en el sentit de gestió de qualitat) i les competències (en el sentit de capacitat jurídica d’obrar) – tinguin més valor que el d’una filigrana verbal pretesament enginyosa.
I em sembla especialment nefasta la formulació de l’administració única com a objectiu polític – que vindria a ser la sublimació de la descentralització administrativa, no pas de l’autonomia -. L’autonomia o és legislativa – és a dir, implica la sobirania compartida – o no és res.
I per posar un sol exemple, fixem-nos en el gran contrasentit que representa la voluntat, manifestada en el document, de replantejar la funció pública. Deixem per a un altre dia discutir on s’acaben les rigideses i les inadequacions de l’actual funció pública i on comença la incompetència de servir-se’n dels polítics (una competència exercida incopetentment, potser?). Però és que amb el sistema de l’administració única continuaríem havent de fer – en la funció pública com en tants d’altres camps – reglaments de detall als quals donem rang de llei només per justificar que tenim un Parlament, i no pas cap mena de canvi substancial.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!