Albert Vila Lusilla

La data del 23 de gener de 2013 va quedar com un dia històric en la història moderna
de Catalunya: el Parlament adoptava la Resolució 5/X, per la qual s’afirmava que el poble
de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i
jurídic sobirà, i acordava iniciar el procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític col·lectiu.

20 mesos més tard, el 27 de setembre de de 2014, el Govern de la Generalitat ha
aprovat el decret 129/2014, en el marc de la nova llei de Consultes no
referendàries, a fi de conèixer l’opinió de la ciutadania sobre el futur polític de
Catalunya. El lligam entre els dos textos és evident, i es fa explícit en el
preàmbul del decret acabat d’aprovar.
Mai en la història moderna de Catalunya s’havia arribat tan lluny. Alguns ho
compararan al 6 d’octubre de 1934, però aquest precedent, que sovint
s’esmenta com una greu errada que cal defugir, fou d’una naturalesa molt
diferent. En primer lloc perquè era una proclama unilateral, sense consulta a la
ciutadania; en segon lloc, pel que va tenir d’improvisació total, i en tercer lloc – i
el més important – perquè s’hi barrejaven temes molt diferents, en què el fet
català quedava emmascarat i subordinat a un conflicte gairebé exclusivament
espanyol.
L’actual convocatòria de la consulta és ja un èxit en si mateixa, tant per la
parsimònia del debat – que vist des d’ara esdevé virtut -, com per la voluntat
d’aplegar punts de vista, com per la claredat del plantejament. Han estat 20
mesos en què qui tenia opcions d’oferir una tercera via no ho ha fet, i ha
substituït l’oferta i la voluntat d’acostament per la negativa constant, l’insult,
l’amenaça i el recurs a les clavagueres de l’estat. Fruit d’aquest darrer aspecte,
haurem de conviure amb la sonsònia del cas Pujol o, més exactament, dels
casos Pujol. I dic això sense cap mena de complaença per les coses que els
interessats hagin pogut fer mal fetes.
Pel que fa als partit polítics catalans, l’actitud d’alguns ha estat manifestament
millorable. A voltes el procés semblava una partida de pòquer entre el Govern
central i el de la Generalitat, que ha hagut de patir un intens foc amic: darrere
un dels jugadors de la partida hi havia un estol de badocs fent senyals al
contrari, unes vegades per impaciència i d’altres clarament per mala fe. Sembla
percebre’s la voluntat de mantenir un difícil equilibri entre fer veure que hi
dones suport quan en realitat apostes pel fracàs i alhora et posiciones per
aprofitar-te de les despulles. Fins i tot l’habitualment ponderat Carod-Rovira ha
deixat anar el seu exabrubte, no se sap ben bé si adreçat a Jordi Pujol, a CDC
en general o al que potser considera un excés de complaença dels seus antics
companys de partit.
I dissortadament també hi ha hagut defeccions, com la del PSC que ha passat
de votar que sí a la llei de consultes a plegar-se a les exigències del PSOE, que
no vol ni sentir parlar ni de la llei ni del decret que en sorgeix. Tot amb tot,
Carme Forcadell ha agraït el vot favorable del PSC a la llei.
Què passarà ara? Tenim clarament un xoc de legitimitats, però no podem dir
pas que hi hagi un aàbitre imparcial. És tan parcial que no ha tingut ni tan sols
la dignitat de reivindicar-se com a àrbitre quan una de les parts ha proclamat – i
continua proclament – el sentit i les conseqüències de la presentació del recurs.
Segons què faci l’Estat central, el nombre d’independentistes creixerà encara
més: haurien d’adonar-se que fins ara aquesta ha estat la constant, i que ja
sorgeixen propostes humorístiques de dedicar monuments a Rajoy, a Margallo i
a Wert en la futura Catalunya independent. Tanmateix sembla que la
intransigència serà la línia. Per això el president Artur Mas, en la seva entrevista
amb Mònica Terribes, ha demanat capacitat de resistència.
Amb tot això, el que és més lamentable és que en comptes de debatre sobre
els termes de la consulta, només es discuteix la legalitat i es fan càbales sobre
l’actitud del TC, com si la incompareixença fos l’únic atot a què pot aspirar
l’adversari.
El president Artur Mas afirma que els ho hem posat fàcil perquè ens deixin
votar. Sí: s’ha insistit molt en el caràcter consultiu, però resulta clara una cosa:
el que els resulta inconcebible no és la llei en tant que llei, ni el decret, no
l’envoltori legal sinó el contingut, que se’ls fa absolutament impensable i per
tant un atreviment inimaginable.
Tanmateix, el rellotge ja compta, i l’impacte psicològic i polític a la sociedad
catalana ja no es podrà esborrar, duri el que duri i amb el nivell que duri la
convocatòria actual. I mentrestant, nosaltres anem fent via: el dilluns dia 29 el
president presentarà el Llibre Blanc de la Transició Nacional. I de ben segur que
així s’engegarà el debat sobre els continguts, i podrem afegir detalls
imprescindibles a la il·lusió col·lectiva.

28 de setembre de 2014

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!