El meu país no ha guanyat res. El meu país es crema.
Jo no trobo els mots que ho expliquin però n’hi ha d’altres que sí. En arribar a casa, avui, de nit, obro el fèisbuc i hi trobo aquest text de l'”Aina Sargantana”. Amb la gola feta un nus, el copio. Directament. Tal com ella l’ha escrit. Llegiu-lo.
“No puc descriure amb paraules el que sent. Se m’ha cremat un tros d’ànima. Avui he sigut presa del pànic, passant per la ràbia i la impotència, fins a acabar amb una pena i una tristesa infinites. El meu poble està envoltat de cendres,
…el jardí ple de pardalets que han mort ofegats pel fum de l’incendi, les muntanyes cremades, els arbres calcinats, els paisatges i les muntanyes que anava a visitar… amb els amics, desapareguts. Ho sent, però he de queixar-me de la injustícia que és que per a efectius antiincendis o per a mantenir nets els boscos no hi haja diners però per a la puta F1 sí, de que els bombers tardaren dues hores des que van trucar a emergències quan es va provocar l’incendi, de que com bé deia un bomber a Canal Nueve, “amb el que es van a gastar apagant aquest incendi podrien haver mantingut els boscos nets 10 anys”. Però no passa res, no… perquè Espanya fa un gol i ací a la gent se li oblida tot, perquè sembla que no importa els animals morts, ni la gent plorant observant impotent com es crema un tros de la seua vida, o tota la vida, en alguns casos. Com deien per ací, “todos esos bomberos de #ardevalencia cuyos sueldos sumados entre todos no llegan a las primas de la eurocopa…”. Puto país de merda, vull emigrar. No tenia prou amb els incendis (que per cert, encara no han apagat, i me’n vaig a dormir amb la por al cos), sinò que per a acabar-ho d’adobar, ara he d’intentar dormir-me sentint com tiren focs artificials per la victòria d’Espanya (sí, focs artificials, a veure si tenim sort i provoqueu un altre incendi, imbècils redomats, retrasats, cervells de cacauet). Gràcies a Isaac Lambies Rodrigo Puché Tolosa, Lorena Penalba Blázquez, Ricardo Lujan, Toni Zanon Ortiz, Dra Skok, Yasmina, Arlecchina Brighella, Mariangeles Mínguez Ojeda, Mamen Broch, David Caldes, Sandra Badia Gimeno i tants altres que, dins del dolor i la pena, m’he fet sentir una mica millor amb les vostres paraules d’ànim i els vostres oferiments d’ajuda, inclús d’allotjament ;). És bo saber que tens amics i gent que val la pena prop en moments com aquest.Sou molt grans, gràcies. I , dit açò, com no tinc ni ganes ni forces per a res més, me’n vaig a dormir amb llàgrimes als ulls i amb una pena al cor que m’ofega. Adéu, estimats boscos, adéu, sentit comú dels espanyolitos pro-fútbol. Adéu.”
o futur estat confederal dels PPCC.