14/08/2005
La immediatesa existeix, la instantaneïtat existeix, l’eficàcia existeix, l’ eficiència no cal dir-ho, els miracles? Això encara no ho sabia, el que si sabia era que el marrec s’havia adormit. Avui ell no tenia ganes de veure ningú. Però tenia poques opcions i la més reeixida sense dubte era la que havia passat: el marrec s’havia adormit. I ella també. Estic sol, estic sol, la clariana del bosc tota per mi sol!- va dir ell- Hi havia una cosa que el neguitejava, no sabia molt bé si es tractava de saber que no disposava de tot el temps o que aquest temps previ se li representava molt minso, i aquesta brevetat se li representava molt minsa, i feia que alhora aparegués un neguit que bé podria ser aquesta cosa que ara el neguitejava. Fos com fos aquest neguit encara no hi havia desaparegut. Ell es neguitejava i sentia que li calia massa temps per a ell sol en aquest rol de família. D’altra part si fos d’una altra manera es queixaria per defecte o per excés. Hom és el que és i malgrat una evolució, aquesta evolució fòrmula ideal per permetre la existència de la típica però imprescindible adaptació, readaptació, definició, redefinició etc., hom és el que és. El cercle es tanca de nou. Fent i desfent cercles, ferrers?, hippies? Qui sap quina nova activitat, n’hi ha tants d’oficis nous i carreres noves i novament la adaptació sorgeix. En aquest cas la adaptació a les noves tecnologies, com ser capaços d’adaptar la universitat al món laboral? I les empreses cada cop tenen més pes dins la universitat i hom no sap si això és bo o dolent i acaba pensant que deu ser bo perquè al cap i a la fi, tot i la adaptació, hi hem vingut a pencar. Pencar fins i tot quan no es penca. I a garlar- va dir ella mentre s’asseia al sofà i parava atenció a la televisió, que per cert en cap moment va estar apagada. I, fet i fet ell no va encertar una travessa que li regalés altra mesura del temps, però sí que va intuir, gràcies a la experiència prèvia d’uns quants anys, que ella li deixaria aquesta brevetat, que no deixava de ser un neguit, i que corroborava fil per randa la teoria del Cercle, que eternament torna i ell va intuir que existir era divertit i que aquesta angoixa tan existencialista, està bé, quan esdevé, que potser és l’únic motor d’aquest univers i avui dia s’ha canalitzat cap a verbs, adverbs i frases fetes com ara peti qui peti. I a somnis tots ells plens de comoditats, a somnis d’ulls desperts, a imposibles somnis americans-europeus alts de centre ciutat de carrers cabdals que traspassen fronteres i esdevenen més del que van ser en un principi. Al començament jo ja vaig néixer acompanyat, aleshores per què aquest neguit que em du a buscar la soledat, això sí, tot sabent que avui estic acompanyat, perquè sinó encara més soledat amb un escreix que no es vol i aleshores aquesta soledat es danyina, i reclou, reclou, en móns encara més imperfectes que aquest que comparto amb elles que encara dormen. Què mones!.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!