Manllevant el conegut vers de Raimon, ara és quan tots els catalans –i quan dic catalans ho faig en l’accepció correcta: la de Joan Fuster— hauríem de cridar, ben alt i ben clar, que nosaltres no som del món dels espanyols, que nosaltres no som d’aqueixa nació ni volem ser d’aqueix estat. Que no som ni volem ésser de la corda dels corruptes i incompetents polítics espanyols. Ni volem que ens confonguin amb ells.
Aquest és un clam que, especialment en aquesta situació de total desprestigi internacional d’allò que s’anomena “España”, entre robatoris, forats, fallides i sonats, hauria de travessar tota la societat catalana, del Pirineu al Segura, des de sota, des de l’arrel, fins a les (poques) branques sanes de dalt. El clam ha d’ésser de base perquè, no ens enganyem, n’hi ha ben pocs polítics catalans (diputats de SI i algun altre, a banda) que no siguin de la mateixa classe que els mediocres i podrits polítics espanyols. No seran els polítics convencionals catalans, sempre tan dòcils i tan genuflexos amb Madrid, els qui alçaran la veu, davant Europa, dient: “Nosaltres no som com aquells”, “Nosaltres no defraudaríem, si fóssim independents”.
Al capdavall, ¿què són Mas, Fabra i Bauçà –i llur companyia— sinó una feble excrescència del merder hispànic? Els polítics a l’ús no diran, davant d’Europa, que la nació catalana i el seu poble treballador no tenen res a veure amb la “hidalguia” ni amb la “pandereta” ni amb els saltirons futbolers i les expressions estúpides de Rajoy. Certament, no seran ells els qui diran que nosaltres tenim una altra manera d’entendre la vida i el treball, diferent de la imposada ideològicament per les classes dominants espanyoles, parasitàries, explotadores i espoliadores. Això ha d’ésser un clam popular, ja comença a ser-ho, i ben trobats seran els dirigents que sàpiguen ser-ne intèrprets fidels.
València, 14 de juny de 2012
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quins traïdors i com van nets
de bondat los castellans,
que tenen llengua i no mans
i paraules i no fets.
Sé que algú ho pot interpretar malament i veure una desqualificació ètnica o nacional ( si és així, aneu molt lluny d’osques). Jo només l’he aprofitada qualque vegada com a professor amb alumnes un poc grandets per a fer veure fins a quin punt els valencians se situaven a l’altra banda dels castellans (sive espanyols, per al cas). Veient la submissió o fascinació de la major part dels valencians actuals amb la llengua i la cultura espanyola resulta quasi xocant trobar aquesta afirmació tan primària de diferència. Crec que només és comparable amb aquella perla del meu paisà Gregori Maians, l’únic veritable il·lustrat de la Península Ibèrica, quan,desencantat de la seua experiència cortesana a Madrid, parlava dels castellans qualificant-los de “gente enemiga de todo género humano”. Sense més comentaris. I torne a insistir, no estic desqualificant la gent nascuda en terra castellana: només constate l’afany de tants valencians a aclarir la seua identitat històrica al llarg dels segles.