Comiats del curs, de la mestra, de la tia Júlia

Ahir vam cloure el curs escolar de secundària. Ahir també vam celebrar la jubilació final de la mestra Júlia, i de la mare. Demà clourem els cursos d’infantil i de primària. Som de comiat, en arribar el solstici d’estiu, l’escola tanca portes i descansa. Fa balanç, repassa els èxits i els fracassos, ajusta mesures i regula. Farem balanç i ja veurem què acabe d’explicar. M’aturaré en la mestra Júlia i en sa mare, la tia Júlia, perquè els vaig llegir un text de comiat. Però ves que n’hi ha regals bonics, que li van fer els xiquets, els menuts i els grans. L’agraïment als mestres ho és tot, i ahir era especialment sentit. Si mireu la primera bancada de la fotografia, ací n’hi ha més mestres retirats o completament retirats. Què passa? — El temps, pregunta i respon Joan Fuster. I continua amb l’aforisme: i en veritat és això que passa, el temps. És llei de vida.

“La mestra Júlia és una institució a l’escola. Però la tia Júlia també. La mestra i la mare de mestra —una iaia i besiaia compromesa per l’escola de la filla, per la llengua, per l’entusiasme de viure amb els seus el goig de l’escola amb la serenitat i la saviesa del coneixement que ens ha deixat compartir. Gràcies per la lliçó, mestra.

La mestra Júlia es jubila. Dimecres l’escola li feu una festa de comiat. Que també era una festa de benvinguda*, per tants anys com ha dedicat a l’escola. Anys i panys d’històries de vivències, de créixer i aprendre plegats, de viure. Per ella l’escola és un estil de vida, que ha sabut convertir l’escola en una vida pròpia, com van fer els grans mestres del segle XX. Ella i la família són també l’escola. Ca! “Que no s’hereten només els camps!” Aquest quadern de colònies també serà un regal viscut fa uns dies a Miramar. Sense elles, les dues Júlies, res no hagués sigut igual, ni les menjades, ni el passeig a vora mar, ni les estones a la terrasseta de la cabana, ni la conversa al dinar, ni el comentari de les jugades del dia. I la tia Júlia haurà caminat i fet exercici per tots nosaltres, uf, per tant com va anar amunt i avall, disciplinadament. Quaranta anys dedicats a l’escola prompte és dit, però del primer dia a l’últim amb tant d’entusiasme és un èxit personal de gran elogi. Com si haguéssem pujat l’Everest, o més alt encara. Festegem-ho!

 

*La mestra Júlia no vol desconnectar del tot, s’ha apuntat al programa “Voluntariat per l’escola”, per continuar-hi col·laborant puntualment. En venir la primera vegada a estrenar-se, ja vos explicaré res més.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *