En el país del no passa mai rés
ens trobem davant de tres eslabons d’una cadena que ens pot acabar d’esclavitzar gràcies a l’únic bé superior que dona sentit al Tripartit 2.0: mantenir-se en el poder. Han sacrificat el finançament, mentint deliberadament sobre els rendiments del nou model (Iceta avui reconeix que si no arriba a haver-hi acord, el Tripartit s’hagués esmicolat), han pactat que els tres partits del govern responguin com més els interessi davant de l’afaitada de l’Estatut i sense que això impliqui cap amenaça per l’estabilitat de l’engendre governamental, i s’han conjurat per saquejar el suport electoral a prova de bombes que continua donant suport a CDC i a CiU.
Per molt que el nou model de finançament tingui la virtud de respondre a unes premises que n’impedeixen treure el desllorigador dels rendiments reals per al pressupost de la Generalitat, el que queda clar és que més tard que d’hora afloraran els números reals. El primer capítol de la tragèdia serà la liquidació del pressupost de la Generalitat del 2009. Si el dèficit del 2008 ha estat de 4.800 milions, el del 2009 pot arribar als 6.000. I el del 2010 podria ser per l’estil, per la davallada d’ingressos que preveuen totes les instàncies internacionals solvents, excepte pel Tripartit, que dorm a la palla i que no és capaç ni de preveure que la Unió Europea els multi pel regadiu del Segarra-Garrigues amb centenars de milions d’euros cada dia. El segon capítol de la tragèdia ens caurà al damunt quan el Gobierno amigo
incompleixi de nou els seus compromisos d’inversió. Recordem que de cada quatre exercicis, l’Estat s’estalvia un pressupost d’inversió com a conseqüència de la manca d’execució dels mateixos. Això ens fa menys competitius perquè aquest incompliment afecta especialment a les inversions en infraestructures.
I, a més, tinc una tendència natural a creure’m més les anàlisis que sobre l’acord del finançament han fet fins ara especialistes com Heribert Pedrol, Alfons López Tena i Elisenda Paluzié, entre d’altres, que no pas els palmeros a sou del Tripartit que opinen al dictat del carrer Nicaragua. Per cert, estiguem amatents a les properes anàlisis de Ramon Tremosa perquè podrien acabar d’ensorrar les patranyes dels economistes orgànics que ja deuen estar passant per caixa.
Tot val per cimentar el Tripartit 3.0. La resta és pura estètica. El que és important (el Tripartit), davant del que és accesori (la resta, inclòs el futur del país). L’últim que apagui el llum, deuen pensar. Els hi posarem difícil.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord amb tu. Però quina és l’alternativa? hi ha cap alternativa que, com a mínim, passi per implantar unilateralment el concert econòmic?
Si no hi ha alternativa, no m’estranyaria que acabi havent un altre tripartit o qualsevol altre engendre a costa nostra i del futur dels nostres fills, com ha estat des de la reinstauració parcial de la democràcia a l’Estat espanyol.