Cada dia m’agrada mes el que escriu el professor J. B. Culla. Avui es publica un article seu a El Pais, amb aquest mateix títol, que es insuperable.
Ens diu que entre “los obstaculos, las resistencias y los rechazos” amb que es troba avui el PSOE a España n’hi havia de “fatales, inexorables, casi geologicos”, així com d’altres que, amb previsió, s’haurien pogut evitar. Entre els primers, el tipus d’oposicio que practica el PP y la dreta espanyola, las reaccions davant de la OPA de Gas Natural a Endesa, l’actuacio de la COPE. I conclou en Culla: “En resumen: a la vista de como gano, de con que socios gobierna y que programa aplica, que el PSOE sufra actualmente la hostilidad feroz de todas las derechas es logico, natural, hasta reconfortante; por si sola, y lejos de erosionar sus expectativas de voto dicha hostilidad las galvanizaria”.
Però, com ens diu, aquest no es pas el problema. El problema es que, davant d’aquesta situació, els articulistes, columnistes i opinadors afins a la política socialista no l’estan defensant en alguns aspectes crucials: Estatut, OPA,… Al contrari, estan utilitzant pràcticament els mateixos arguments que el PP. I aquesta posició de molts intelectuals, universitaris i electors espanyols “que se tienen por progresistas, es hijo de un prejuicio ideologico, de una determinada construccion de la idea de España; una construccion de factura derechista a la que la izquierda, cuando pudo, no quiso o no supo presentar alternativas”. Per exemple entre 1982 i 1990 amb la seva majoria absoluta quan va ser incapaç de potenciar una cultura realment federalista o entre 2000 i 2003 quan va fer seguidisme del PP amb els famosos “pactos de Estado” o amb la política antivasca a Euzkadi i a la resta d’España.
I conclou en Culla: “Si los partidos politicos son maquinas capaces de virar el rumbo con rapidez, las concepciones ideologicas se mueven mucho mas despacio. Hoy, entre el Gobierno del PSOE y sus proveedores de doctrina existe un gap muy serio, y esta por ver quien se ajustara a quien”.
D’altra banda, em permeto recomanar el darrer llibre de Francesc-Marc Alvaro, “Els assassins de Franco”. Una critica ferotge a la progresia, suposadament heroica, que varen ser “suposats” opositors a la dictadura franquista. Bàsicament d’acord amb l’Alvaro, llàstima que no ampliï també la seva critica, a part de petites referències a Miquel Roca i Junyent, als “suposats” opositors “progres” que han acabat còmodament instalats al pujolisme. També n’hi ha un bon grapat amb els que es podria edificar una tesi semblant o paral.lela.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!