Al darrera la nevera

“Ser el més modern de la ciutat mai ha estat una tasca fàcil. A més, la
cosa es complica si vens de la comarca i vas a petar a una ciutat com
Barcelona, on la modernitat és una institució d’allò més inquieta i, a
voltes, fins i tot rància”. Així de forts es presenten el grup Very Pomelo, una banda afincada en aquest intent de ciutat guai anomenat Barcelona i que encapçala el cantant i guitarrista Xarim ‘Pomelo’. Un inquiet personatge que també presta les seves sis cordes en projectes com Maika Makovski i que s’ha prodigat amb espectacles macarres de bracet amb José ‘El Pantanito‘. [Més]

Els Pomelo publiquen ara el seu debut discogràfic, Fígaro Fígaro
(RockOn, 2010), on rumba catalana i rock’n’rol van de bracet i
s’entenen la mar de bé amb pinzellades surferes i cert aire de
rockabilly cabareter. Una bona prova és el tema en clau de vodevil que ressona en aquest apunt,
“En Joan i la Rosa”. “Nosaltres en realitat creiem que l’Elvis era de Gràcia i en Peret de Memphis”, explicàven els Pomelos en una llunyana entrevista que els va fer en Ferran Amado per a la secció ‘Sona 9’ l’abril de 2009, en motiu de la sortida de la seva primera maqueta. I una mica ja és això.
Quan els preguntàvem per les seves influències, els Pomelos responien: “El blues de Sant Andreu, el country de Flix, la rumba de New Orleans, el boogie de la Guineueta, el rockabilly de Gràcia, la salsa d’Austin, el surf de l’Empordà, la sardana de Xicago o el bluegrass de Sant Quirze de Besora”. I tota aquesta ensaladilla és la que trobem en un disc enregistrat als estudis Last Records de Barcelona i masteritzat per Mike Marsch als estudis The Exchange de Longres. Fígaro, Fígaro és un disc ràpid i extrem, com les hamburgueses greixoses i els falafels descreguts a quarts de quinze de la matinada. Hi contribueixen uns vents d’allò més calentots –els qui hagueu escoltat Muchachito Bombo Infierno o, millor encara, Trimelón de Naranjus, hi trobareu més d’una referència– que tan poden apropar la banda a l’estètica de l’espagueti western com donar-hi un toc jazzístic marrano. “Magdalenes”, “Les dones em miren”, “Un any pèsim”, “Carn en barra” o l’orgiàstica “La Nova Cançó” són algunes de les peces que trobem en aquesta òpereta tragicòmica feta disc.
Sí, encara hi ha esperança.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!