Del Sud

“Hi havia una vegada un emperador la major afició del qual eren els vestits. Tenia moltíssims, i passava hores i hores provant-se’ls i mirant-se en el mirall. Tot i ser tan vanitós, no era mal governant [això és qüestionable], i els seus súbdits l’estimaven. Un dia es van presentar davant de l’emperador un parell de murris que afirmaven ser grans sastres. Van dir que podien confeccionar per a ell un vestit meravellós, quelcom únic i mai vist que el convertirien l’admiració del món sencer.

Els murris van demanar gran quantitat d’or, joies i seda, es van instal·lar en els telers i van fingir estar teixint, encara que no feien més que repetir gestos i moure les màquines amb les mans buides, com si treballessin amb fils invisibles.

Quan els murris van anunciar que el vestit estava preparat, l’emperador va organitzar una gran festa perquè tota la gent de la seva cort l’admirés. Quina seria la sorpresa dels cortesans en veure aparèixer al seu monarca en roba interior; però com havia corregut la veu que només les persones intel·ligents podien veure aquell vestit, ningú es va atrevir a dir que no veia res. Un dels cortesans més necis i aduladors va començar a elogiar en veu alta l’inexistent vestit, i aviat el van imitar tots els altres. L’emperador va manar organitzar una desfilada perquè tot el món pogués admirar el seu vestit nou.

Per por a passar per panoli, ningú va dir res en veure l’emperador en roba interior, fins que una noia molt petita va cridar: – L’emperador està despullat!Llavors la gent del poble, que al principi no s’havien atrevit a dir res, van començar a riure’s per sota el nas i a dir-se els uns als altres: – L’emperador no porta cap vestit! L’emperador va en roba interior!

L’emperador i els cortesans també havien sentit el crit de la noieta, i sabent que els vailets són més sincers que els adults, es van adonar que havien estat víctimes d’un engany. Però com tota la gent estava mirant, a l’emperador no se li va ocórrer una altra cosa que seguir caminant molt seriós”.

Avui quan tornava a casa de les Corts després de la sessió de control del nostre particular emperador, un diputat del PP m’ha assaltat pel camí i m’ha preguntat: “No se n’adona el president que no podem continuar així i que ha de marxar? Fins a quan va aguantar aquesta angúnia?”.

“El president no se n’adona que està nu”, li he contestat amb un mig somriure.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!