Retorn a l’Autònoma, 30 anys després
– “¿A quin any és va llicenciar vostè?”
– “Al 1979”
– “Uala! Jo encara… ni havia nascut!” va exclamar l’eficaç administrativa de la secretaria de la Facultat de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, quan li vaig demanar l’expedient acadèmic.
Aleshores va posar com cara de demanar perdó o de que la cosa es complicava, perquè al 1979 els expedients no estaven informatitzats; però -espavilada ella- de seguit em va dir: “diguim el seu DNI” i després de teclejar el número va exclamar: “ja el tenim: és al rectorat i amb un parell de dies podrà recollir una fotocopia”.
El pas següent era trobar el títol, o al menys les fotocòpies “compulsades” que vaig fer fa no sé quan per si un dia un si de cas.
Ja ho sé: a casa la mama!
I evidentment el títol, amb escut franquista, la cara d’Isabel la Catòlica, la carabel·la de Colón i el nom -això sí- amb “X” i en català, estava ben endreçat sota els llençols de l’armari matern (de les fotocòpies per si de cas ni rastre), al costat dels títols de Batxillerat, l’estampa de la Comunió i una “mención honorífica” de colaborador de la Semana del Mar.
El més difícil ja estava superat, ara només calia pagar 76,75 € per crèdit (i el curs sencer de 2 anys en té 26), més 69,30 de taxes i portar 2 fotos de carnet.
L’expedient ja estava llest, amb una foto amb tupé dels meus 17 anys. I amb tot a punt, avui he tornat a l’Autònoma per matricular-me de doctorat.
Retorn a l’UAB, i retorn com a estudiant, 30 anys després.
Va ser com un rampell, quan el Jordi Navarro comentant que s’havia matriculat als cursos de doctorat, em va dir que els coordinava en Pere Oriol Costa. Vaig trucar al POC de seguida, era a Navarra però em va dir: “puja demà a l’Autònoma, fem la tutoria i matricula’t”. És l’ última oportunitat per entrar al pla antic apuntant-se a les classes que comencen aquest mes de febrer; l’any que ve, també a l’UAB, engeguen els Graus del Pla de Bolònia, els cursos de doctorats passen a la història i el nombre de crèdits i l’exigència de classes es multipliquen. O sigui que això de Bolònia -que a mi em sembla que no és tant horroròs com ho pinten les protestes dels estudiants- també afecta i complica als que algun dia pensavem que podriem ser doctors.
Un rampell o un senyal. El tema és que ja m’he matriculat i en un any i mig hauré de combinar feina i docència amb estudis per passar els cursos de doctorat. Després vindrà la tesina i finalment la tesi doctoral.
Fa un parell d’anys, preparar el doctorat va ser també un dels propòsits de complir els 50. Aleshores vaig preguntar-ho a Blanquerna, però allà em van dir que la nostra facultat s’avançava a Bolònia i que ja havia fet tard; l’única sortida que quedava era l’UAB. Però vaig ajornar el tema amb altres immediateses. Ara, a última hora -com és habitual en mi- he agafat l’últim tren que passava.
M’ha fet il·lusió tornar a l’Autònoma, descobrir una Universitat que té molt poc a veure amb aquella grisor dels 70 quan jo estudiava Periodisme. Hi ha un dinamisme gran i una comoditat inimaginable en aquells anys. El tren et deixa en poc més de 30 minuts des del centre de Barcelona al costat de la Facultat; res a veure amb aquelles caminates per la “Ruta Ho Chi Minh” enfangada quan plovia, per arribar a l’estació de Bellaterra. I a la Plaça Cívica -allà on al 1976 en Llach va protagonitzar un recital memorable- ara hi ha des d’una biblioteca impressionant, un restaurant i un cine fins a una pelu o una botiga de “xuxes”. Mentre em creuava amb post-adolescents amb pirsings i els pantalons arriats, em venien al cap les melenes, els bigots, els texans acampanats i els macutos hippys de la meva època d’estudiant.
I les trobades també han estat sorprenents i agradables: al tren, l’actor Xavier Serrat, company conseller del Punt i l’Ernest Blanch que anava a la tele de Sant Cugat. A la Facultat, el Josep Maria Martí (gat vell de la casa), i el Joan Vila (una de les incorporacions recents al professorat), o la Marta …, aquella companya de curs que sempre anava amb la Dolors Calvet i que ara també dona classes i tornarem a compartir aules als cursos de doctorat. I el Pere Oriol Costa, el meu primer jefe a L’Hora del 1977 on vaig cobrar la primera nòmina, dos anys abans de llicenciar-me en Ciencies de la Informació; el Pere que també em va fer descobrir la nova Facultat de Periodisme i Ciències de la Comunicació quan m’hi va convidar a fer unes classes d’un post-grau que ell dirigia, deu fer almenys 15 anys.
La pel·lícula de la meva història professional m’anava regalant la memòria amb seqüències del passat i el present mentre em passejava pel campus de l’Autònoma.
M’hauré complicat la vida, una mica més ?
Quan ho he començat a explicar a la gent que m’estimo, ningú s’ha atrevit a dir-m’ho; ben al contrari, tothom m’ha felicitat.
Tenen raó. Estic segur que he fet un bon pas.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amic Xavier, les sensacions que has tingut aquests dies de retornar al campus de Bellaterra, són les mateixes que vaig tenir jo ara fa quatre o cinc anys quan em vaig decidir a donar classes a la Facultat, aconsellat per l’actual degà, en Josep Maria Blanco. La gent era molt jove, les coses havien canviat molt, però la UAB és encara una mica nostra, dels qui hi vam estudiar fa dues dècades, o gairebé tres, com tu.
Ara el tren ens deixa pràcticament al mig de les Facultats i tot és més endreçat i lògic, encara que les pancartes i les pintades ens recorden que els estudiants són tan combatius (o més!) com a la nostra època.
Enhorabona pel pas d’estudiar el doctorat; és segurament un pas que jo no faré mai, perquè això de Bolonya (no pas Bolònia, amb accent, com Polònia) fa que t’ho hagis de plantejar molt bé (potser quan em jubili, he he!).
A veure si ens tornem a trobar al restaurant de la Plaça Cívica…
Una abraçada,
Jo que he acabat aquest gener la carrera i ja enyora la vida d’estudiant
Si tornes a estudiar a l’Autonoma pots ser Ganàpia 🙂
Com que m’has dit que llegís el teu bloc -cosa, que finalment he fet- i posés aquest comentari: “l’he llegit”.
Doncs, aquí tens les teves peticions consumades.
Pel que fa a pensaments o idees que poden sobtar-me quan em trasllado a l’Autònoma dels anys 70 prefereixo parlar-ne mentre prenen un tè, que no té perquè ser del Nepal