Sí, Doctor, miro i no els veig. No, no és qüestió d’edat, fa anys que tinc presbícia. Que què?… sí, les ulleres les faig servir per a llegir i escriure i depilar-me les celles quan cal. Sí, veig bé les lletres de la pissarra, les grans i les petites. Que no tinc res als ulls?, que no cal que em posi ulleres de lluny?.
Doctor, torni’m a fer les proves. Són 25, però quan eren menys de 25 tampoc els veia i això em passa des de fa més de 30 anys. Invisibles?, no!, no els invento, si fins i tot en conec alguns “in person”, parlen català i dominen l’espanyol, abans duien una rosa… no!, una rossa no, una rosa amb “s” sonora.
Doctor, perdoni’m, no serà aquella mosca que vola?… què tinc, doncs?… Que no tinc res?, si vosté, Doctor, ho diu… Sí, sí, ho entenc. Camaleònics?, que canvien de color quan es parla de Catalunya a Espanya i es camuflen amb el PSOE?… Camaleònics!.
Bé, n’assabentaré el Sr. Ernest Maragall. Li diré que durant els 30 anys que ha cregut veure els seus companys diputats catalans al Congrés patia d’al·lucinacions òptiques i que ara feliçment i sorprenent s’ha curat. El felicitaré.
Gràcies, Doctor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sra. Carme-Laura Gil,
Amb tots els respectes, potser valdria més fer un acte d’humilitat de tant en tant, i no donar tantes lliçons al contrincant (?). Més que res perque vostès, els de CiU, ademés de ser uns dels “tontos útils” de la política espanyola, també li fan la feina bruta a PxC (si no s’ho creu, pregunti als seus companys alcaldes de Salt i Torroella de Montgri, per no anar massa lluny).
Al·lucinant és que qui han posat trabes per fer del català única llengua oficial a Catalunya, ara se les donguin de martirs dóna-lliçons. “Quina barra!”, que deia la meva iaia.
Atentament
No és vostè qui necessita ulleres! Qui necessita ulleres és el seu país. De 47 representants possibles, enviar-ne 25 de la colla rosa marcida i 8 de la colla gavina engabiada és per llogar-hi cadires. 33 de 47, Sra. Gil! Disculpi, però el seu país no té cap dret a queixar-se ni a lamentar-se. De debò, porti el país a l’especialista perquè això de vostès és de jutjat de guàrdia. Confio que no sigui crònic. Si mantenen aquest quadre clínic, faci’m un favor, deixi de queixar-se i parli’ns només de Benets Garrets, de mots perduts i dels fets dels nostres comtes, però no es queixi de les conseqüències d’una actitud totalment irresponsable i atrofiada per part del conjunt dels seus conciutadans. La medecina ha avançat molt, fins i tot fa miracles, però l’hem d’ajudar, no li sembla?… Una mica de responsabilitat, de tots plegats, si us plau!
Menys plorar pel pais, per la gent, per un partit o un altre. Que tot hom es posi les ulleres, s’aixequi molt d’hora i a treballar per la llengua: Tenim una ILP per davant!
… és exàctament el mateix que el que li passa a vostè amb el seu. Es pensen tots dos que són una cosa que ara per ara no han estat. Però és igual. Amb retrets i mofes no arreglarem res. Els Independentistes hem estat històricament un màxim del 20% de la població. Això vol dir que si volem obtenir la independència, caldrà que ajudem un 50% més a decidir per ells mateixos que han deixat de ser unionistes i que ara per ara són independentistes.
I això no es fa fent mofa d’aquells que poc a poc se’n van adonant. Ans al contrari, es respecte el seu procés i es valora. Sigui del color que sigui.
Perque si vostè critica que l’Ernest Maragall hagi descobert tard que el seu partit no era tant catalanista com es pensava, que hem de dir de CyU?
Ni ha molts que faran el salt, només, per a sortir a la foto. I què? Ben vinguts siguin. Quan en Laporta va escollir Guardiola com a nou entrenador del Barça, una gran majoria preferia a Mourinho. Molts d’ells ni es reconeixerien si sentissin el que deien de l’elecció d’entrenador fa uns anys.
Això també passarà amb els nous independentistes. Però cal no criticar-los pel seu passat. Perquè són benvinguts. Tots. Fins els que hi són només per la foto.