L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Devia fer una vintena d’anys del gran incendi de Formentor

La bomba contra incendis del land rover de la Base militar tampoc no s’engegà. No sé si és que no la revisaven o si tenia floridura o humitat. Puc dir que el foc de la farmàcia fou el meu primer foc. No va arribar de miracle als bidons d’alcohol etílic amb què emplenaven les ampolletes de plàstic amb el nom de l’apotecaria que despatxaven a la menuda. Hi va anar d’un tel de ceba. La paret amitgera amb el restaurant Can Pancho (dels mateixos propietaris, uns que de malnom els deien de Can Teresa) al fons de la rerabotiga estibada de material altament inflamable, del bull que duia com que salsejàs. Anys a venir, el raid aeri dels ianquis a principi dels noranta sobre de Bagdad em va fer reviure les explosions en cadena de dotzenes, de centenars de sprays. I pus mai més no he estat devora un home que s’acabi d’afaitar amb escuma Williams que no ho torni a recordar.

Però el que més em va espantar fou la disciplina, l’ordre i la coordinació en què tothom, grans i petits, joves i vells, dones generalment arrufades, anants i venidors, sense que ningú hagués donat una consigna, unes pautes de comportament  o unes instruccions, de manera espontània, es va posar davant el frontis de casa seva o de la primera casa que pogués atènyer. Sense bategar-se. Com en Miquel Bauçà. Feia pocs dies que l’havia tingut mig amagat per dins cameva, llavors que corria darrera una infermera rossa i amb els ulls blaus; més que dolça, edulcorada amb avarícia. I amb aquell panorama, és bo de veure que morta d’espant. Jo em passava la vida sufocant incendis dels incruents (dels que més balden): donant explicacions de qui era en Miquel, posant-lo com un Déu de l’Olimp. Així és com el vaig tenir sempre, fins que se va morir. El cas és que s’espantaven igual, o més, d’ell, com més en sabien. Ell ho acabava d’adobar en dir que res no n’havíem de témer, atès que era un home casat i amb un infant. Ara ja no em sorprèn que una vegada munpare (ara deu fer una quarantena d’anys) gairebé s’acubàs quan en Miquel li va demanar que el deixàs jeure dins la meva habitació, encara que no exactament dins el meu llit. Damunt un raconet de l’estora, record que li va suggerir. El pensament que una presència tan indefugible com la d’en Miquel no podia donar garanties de sossec al meu pare, un manat de nervis com jo mateixa, supòs que no se’m va acudir. En presència d’en Miquel Bauçà, d’altra banda, era difícil tenir-ne cap de pensament que no tingués relació amb ell o que no fos ell mateix, la seva persona, la seva boca de llavis prims i deixats anar balders, com una boca de tauró només que totalment exempta de ferocitat. El que espantava d’en Miquel era la seva innocència integral. No sé si degué aconseguir tornar dolent. No ho he anat a cercar. 

Tanmateix, ell, que em veia córrer d’un cap a l’altre morta d’ansietat que no en passàs alguna de molt grossa, m’aconsellà d’assossegar-me amb el recurs de quedar paralitzada allà on em trobàs: enmig de la casa mateix. I això vaig fer el dia que la farmàcia Antich se calà foc. És molt, així mateix, que també ho fessin els altres, els que no havien conegut en Miquel, en el supòsit optimista que hagués quedat ningú a Pollença o bé al Moll que no hagués advertit la seva inquietant presència.

Devora jo una bona estona hi va haver na Margarita de l’hotel Bellavista, crec que ja era casada. De tot d’una, ens passaven poals d’aigua que treien de la cisterna o que omplien amb l’aixeta del corral, fins que algú va connectar una mànega d’aigua a l’aixeta i just-just arribava al portal; però així els de la banda de dedins no havien de traginar tant.

Amb un braç jo passava el balde ple i amb l’altre n’agafava un de buit, el posava davall la mànega i na Margarita en esser ple el feia circular. Els poals, precursors del trànsit per dins les rotondes que encara no hi havia, circulaven en dos sentits, Nord i Sud, i s’ajuntaven davant l’entrada fumosa i espetegadora de ca l’apotecari Antich, don Salvador, que estava horroritzat. Quan jo m’hi vaig poder acostar els bombers de la Base ja feia estona que havien desistit de fer anar la bomba i s’havien llevat d’enmig.

El meu carrer ja s’havia convertit en el riu de cabal més tòxic que he vist passar davant els meus ulls en tota la vida, una barreja de perfums, medicaments, desodorants, cremes, i, sobretot, una coberta gruixada de sabonera d’afaitar, llarga i fonda com l’estela d’un transatlàntic, amb una forta, penetrant, i supòs que eterna, pudor d’home afaitat.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!