L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

No vesseu llàgrimes per Son Espases

Un cop hagin admès formalment que el tema Son Espases no té remei ni aturall (quasi ja ho han fet), fora gemegar. No vull sentir una mosca. Quan s’acabi la corredissa per adjudicar-se un bon contracte (si no se va acabar ja fa estona), també s’ha d’acabar la gemegadissa per no haver-ho sabut preveure i detenir i ha de començar la cursa per obtenir-ne també guanys. Prou de pèrdues. I a més, tocs per la cara per no haver-ho cobejat des d’un principi. O tots milionaris o cap. No vull veure ningú que gemec ni ningú que plor. Ah: i llavors, res d’anar darrere les xeremies com els més bàmbols i res de seure destrossats a la taula-braser amb les cames plenes de ‘vaques’ esperant el proper gol que ens pensen (ja ho han pensat) collar.

Al contrari: inspeccionar la zona ja mig sinistrada per veure què hi podríem posar que rendís. Un restaurant de menú, potser. Cuina tradicional ben fetona, xup-xup, creant una atmosfera de casa particular decent i ben administrada, excepte poder-hi entrar amb les sospirades sabatilles que encoixinen els galindons, perquè la gent que fa llargues estades a la clínica acompanyant un malalt amb mal pronòstic necessita normalitat i un brotet de marduix confitant-se dins la perola, deixar enrere la maleïda habitació per anar a dinar i de sobte veure’s dins un menjador càlid plantat amb decorosa coqueteria domèstica dallà les crosses, els sondatges i la processó de les moixetes per acompanyar el malaltet que té un pixo al lavabo, amb el rossegall de les ampolles que alimenten la via. I al restaurant, que la filla de la família que l’ha posat faci els deures d’escola en una taula prop del tasser, on la padrina beca i badalla la migdiada. Donam per descomptat que el cambrer servirà en mallorquí i que la cuinera proposarà arreboçats d’albergínia i carabassó farcits de York i de formatge, arròs marinera, tumbet i carxofes a la planxa.

Mirar de posar-hi una floristeria que toqui el tema de la flor fresca tallada però també el cossiolet de violetes, d’alfàbrega i de camamil·la per entrar amb un detall, en anar a fer la visita a la malalta, que li doni tendresa i optimisme, coratge i esperança.

Demanar un crèdit, si de cas, per controlar un local abans que els xinesos no el trobin (si és que ja no l’han trobat) per plantar-hi uns dels seus bazars.

Però, sobretot, evitar els planys des d’ara: l’enterrament de la sardina no és fins a les rues del carnaval, i primer hem de ser a les fires de novembre, a Nadal i a Sant Esteve. Evitar el victimisme, els laments, els ‘jo ja t’ho havia dit que tanmateix ho farien’. Evitar l’ensorrament. Al contrari: estintolar.

En un local de dimensions reduïdes hi podríem posar una petita bugaderia amb màquines de monedes (hi ha companyies que en lloguen), i això és una cosa que en els encontorns d’un gran hospital pot funcionar perquè els acompanyants d’un operat suen i fan pudor i seguit s’han de canviar la roba i els sap greu haver-ne d’enviar a demanar sempre seguit per a no afeixuguir els que s’han quedat a la casa. Haver d’enviar cada dia el bolic de roba bruta al poble avui fa angúnia. Són coses de l’any de la picor. És com endur-se’n el berenar i la gassosa al cine. Poses una moneda de dos euros i el temps que llegeixes el diari amb el portàtil a la cafeteria i fas un tallat, la roba ja és neta i eixuta amb assecadora. Si hi ha servei de planxa per pegar una llisada a una brusa de fil, millor. Bastarien dues posts d’aquestes amples i dues planxes amb corrós. De les de baf, naturalment. Total, per dos euros més, vas neta i vas coriosa i no fas llàstima, encara que tenguis mitja família en coma.

Es urgent que canviem de registre, si en tenim més d’un. ‘Que se vea’, dirien ‘ellos’. Els qui en tenguin més d’un, ara és l’hora que en facin ús, perquè la casa és crema. I si hi ha una cosa que el ‘Canadair’ no tolera a cap preu és l’olor de socarrim.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!