BABALUSA LA MEDUSA, 71

El primer dia que el vaig veure lluir un esparadrap al nas…

Ara m’ataquen uns prestatges massa llargs que havia fet en Nofre, unes posts que es vinclaven, que feien panxa i que per això mateix quan hi posava les seves capses plenes de fils d’electricitat o plenes d’eines o de tatxes  feien tot l’efecte de vagons de trens que han col·lidit enmig dels dos vessants; uns vagons que seguit trabucaven. I la càrrega s’escampava i el caos creixia i el seu cabal amenaçador anunciava desgràcies de més importància. Un dia va desfer aquells prestatges i els va amuntegar en una vorera del corral, recolzats a la paret de la portassa, i jo cada matí en anar a treure el cotxe contemplava aquell fracàs durant deu o dotze segons llargs, fins que un cop que m’afinà els ulls i no en devia treure res que no fos inquietant les posts varen desaparèixer del meu camp visual. I havent eixermat el camí arribava a la feina més reposada i vaig oblidar aquell neguit igualment que n’havia oblidat d’altres. Devia haver transcorregut un mes o dos quan, un dia de bon humor, em vaig voler posar una falda blava, però na Consuelo em va dir que era a l’estenedor; ja devia ser eixuta. La vaig anar a cercar jo mateixa i  tot d’una vaig descobrir, apilades a la paret baixa des d’on el mar es veu ben arranat a la teulada del Tamarisco, les fustes que es podrien. Havia plogut dues o tres vegades don Marçal d’ençà del seu trasllat, i les voreres de les posts abeurades eren negres de podrimenta; i enmig, que el sol els tocava sempre, estaven totes crulls i esbadellades. De moment no hi vaig tornar a  pujar; però una bona temporada, cada pic que veia el mar damunt el vidre del meu despatx, també hi veia aquelles posts entravessades, del Morrot a la roca Elefanta, just davant la casa de vostès. I veia els Ojos Verdes de na Rafela fitorats amb un prestatge com si n’haguessin fet una brochette i havia de córrer a treure la foto de la meva tia del primer calaix. Podia estar una setmana sencera sense tornar-hi a pensar, però ara n’Esperanceta em parlava dels extintors que havien caducat, em deia dels tècnics que demà  vindrien a canviar les càrregues, i tanmateix jo només veia un prestatge com si fos una gronxadora instal·lat entre Cala Morer i el Club Nàutic i  un extintor en cada cap, gronxant tranquil·lament aquells dos dròpols d’extintors que tenia en nòmina i que no feien el que havien de fer, que era apagar focs. I vaig aprendre de pujar al terrat just per constatar que a poc a poc la intempèrie capolava aquells taulons i m’arribava a buidar el cap tot debanant quina la devia haver feta en Nofre per pujar-los en aquell lloc. Devia haver llogat dos homes, em vaig immaginar. Els devia haver pagat amb doblers de l’empresa, que era una cosa que jo no suportava. Per ventura eren dos immigrants sense papers contractats per quatre xavos o potser havia fet venir personal del holding, homes assegurats a les meves empreses. Això sí que em posava furiosa don Marçal, més que cap altra cosa. Algú a la meva esquena havia deixat de fer la seva feina perquè en Nofre li havia donat unes altres ordres que jo desconeixia. Supòs que se n’adona del desastre. Eren aquestes coses el que jo, quan el venia a veue, a vostè li ocultava.

 

 Li hauria volgut parlar dels objectes assassins, dels objectes que quan surten del seu lloc primitiu ataquen i maten. Crec que ja n’hi vaig parlar una vegada de la conveniència que les coses siguin especialment creades per ocupar un espai concret i en un període de temps determinat; el temps no torna i les coses no poden tornar, a no ser després d’un llarg procés de restauració per rellançar-les. N’havíem parlat, sens dubte, i també dels antiquaris. Els objectes fora de lloc o fora de temps són desproporcionadament falsos, i ja li vaig comentar que em llençaven el seu oprobi des de diversos fronts, tant a l’oficina per mor de na Maurícia  com a casa amb el meu home i la seva mare. Ara ja anaven sempre junts. Ara ja no se n’amagaven.

 

El primer dia que el vaig veure a vostè amb un esparadrap al nas m’acabava de barallar amb ell i record que li vaig dir que ja no em faria plorar pus mai més. No em faci pensar que m’havia fet plorar moltes vegades. Si vostè em pogués veure la cara, no li ho hauria contat. La seva mare havia vingut a dinar a casa i, com sempre que la veia, en Nofre es movia com un autòmat; no el trobava on havia de ser i no sabia on anava. I no em mirava als ulls per a no destapar la seva mare. Li vaig dir que a partir d’ara per a plorar per ell ja no n’hi hauria prou amb tallar cebes; i li vaig dir que encara que xapàs una ceba pel mig i encara que em fregàs els dos bocins per damunt els ulls oberts, ni així i tot no em cauria una altra llàgrima. I que no ploraria encara que me’l duguessin estirat dins una caixa.

          Jo veia que fumava i que no tossia igual que un fumador que s’ha d’arrabassar una flegma: tossia com una dona vella. No acabava, no arrodonia, par que tingués por de fer-se mal a un tel o a les costelles. I d’adormit el sentia gemegar com una anciana, sospirava igual i roncava per l’estil; i despert feia rots i feia pets sense avergonyir-se com fan els vells, sense donar-li gens d’importància.

            El dia que el vaig veure a vostè amb el pijama de seda color palla -amb les costures cobertes de calabruix com si els peixos haguessin començat a desovar sota la llum de l’atril-, justament aquell dia, havia hagut de dir a n’Aurora que no em desbaratàs en Nofre, tan mal de compondre com l’ havia tingut, i que no decoràs i que no canviàs el lloc on teníem les coses estotjades.

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *