“No existeix pitjor tirania que l’exercida a l’ombra de les lleis i amb aparença de justícia.”
Montesquieu.
Fa anys que els espanyols ens venen a dir que ells l’únic que fan és complir les seves lleis, lleis que nosaltres incomplim. Per això, segons el seu relat – que abarca pràcticament tots els mitjans de comunicació estatal – ells són els bons de la pel·lícula i els dolents som nosaltres, que ens volem saltar la seva llei aprovada democràticament.
Fora d’espanya estant, la gent sap, que les coses són molt més complexes que això. La gent sap que la llei, en ella mateixa, no és ni bona ni dolenta. Que hi ha llei bones i lleis dolentes. Si això no fos així, les lleis no canviarien mai, cosa que és evident que passa i no sempre per bé.
Però encara més enllà d’això hi ha el moll de l’ós del problema que és la interpretació de la llei. Qui té el poder d’interpretar la llei és qui té el poder. I justament aquest és el poder que té l’oligarquia espanyola a través de tots els seus tentacles institucionals i no. Evidentment, tenen el poder econòmic i, a través d’aquest poder, tenen tots els altres poders. El poder polític – ejecutiu, legislatiu i judicial -. El poder mediàtic.
Controlar des de l’oligarquia tots els poders de l’estat fa que hi hagi molts espanyols que pensen que viuen en una democràcia. Al cab i a la fi hi ha un sistema polític en el que cada x temps es vota. I la constitució espanyola consagrada la independència dels tres poders. I a la televisió pots veure canals diferents o pots comprar diferents diaris al kiosk. Sembla, doncs, que els ciutadans poden triar i remenar tant com vulguin. I decidir el que vulguin entre diferents opcions.
El problema està en que si escarbes una mica veus que tots aquells que detenenten el poder o que tenen alguna possibilitat de detentar-lo són els mateixos. Per exemple, políticament: quines diferències de fons hi ha entre el PP, el PSOE o C’s? I quines possibilitats hi ha de que Podemos guanyi unes eleccions, primer i, cas de guanyar, que el resultat sigui respectat (vist el que hem vist a Catalunya, està clar que la oligarquia aplicaria un article 155 ad hoc perquè els contraris al status quo no aconseguissin fer-se amb el poder ).
Com que són els partits polítics sistèmics – que ja per definició controlen el poder legislatiu i ejecutiu – els que trien els òrgans de govern del poder judicial, tenim que el poder judicial espanyol també està al servei de l’oligarquia. Si, a més, fem un cop d’ull a l’èlit judicial – i, en general, funcionarial – espanyola, veurem que els cognoms que surten són els mateixos de l’època franquista. És a dir, que la gent que comanda l’estructura de l’estat és la mateixa i defensa en els mateixos interessos.
Óbviament qui controla els mitjans de comunicació és la mateixa oligarquia i això explica que el seu relat sigui pràcticament el mateix a tots ells. Es tracta d’ajudar a que guanyin sempre els partits sistèmics i que no es mogui res. No només – ni principalment – es tracta de la unitat d’espanya, també es tracta de l’estructura social.
Es podria dir que a Catalunya passa el mateix, però no passa el mateix. Hi ha dos motius diferencials: el primer és que l’estructura social catalana és diferent de l’espanyola perquè la classe mitjana és molt més potent. I la segona que Catalunya és una nació diferent, amb una història diferent, amb una llengua diferent, amb un dret històric diferent i amb unes tradicions diferents. La revolta dels remences te molt a veure amb aquesta estructura i també amb el fet que aquí sí que es va esdevenir la revolució industrial. Dit d’una altra manera espanya és una nació feudal mentre Catalunya és una nació burgesa. I això la fa molt més progressista social i políticament.
Els valors de la burgesia són els valors de la revolució francesa de llibertat, igualtat i fraternitat, mentre que els valors de la societat feudal tenen a veure amb el teocentrisme, el vassallatge i el militarisme. Mente els valors burgesos són racionals i democràtics, els valors feudals són místics i jeràrquics. Per això espanya confon l’imperi de la llei amb l’imperi de la força bruta, que és la que utilitza contra nosaltres.
A aquestes alçades de la història i trobant-nos com ens trobem entre els anomenats països civilitzats sembla que Catalunya hauria de tenir les de guanyar. La majoria dels catalans simplement volem un referèndum d’autodeterminació per decidir a quin estat volem pertànyer. Sembla que cap ciutadà demòcrata no s’hi hauria d’oposar. Però de moment la majoria dels governs europeus i occidentals han fet figa considerant més importants els seus interessos a espanya o respecte d’espanya que els drets humans.
Però la darrera paraula no està dita ni molt menys. Ja hi ha una resolució de la ONU que requereix espanya per tal que respecti la candidatura de Jordi Sànchez com a president de la Generalitat. I de mica en mica aniran venint sentències d’altres tribunals internacionals en el mateix sentit. I ja hi ha molts partits polítics progressistes que defensen els nostres drets. I un grapat de diaris importants, per exemple alemanys. Jo estic absolutament segur que, finalment, Occident no podrà mirar a una altra banda perquè Catalunya és al seu epicentre. I també estic segur que espanya, malgrat la seva ànima feudal, com ho ha hagut de fer amb totes les seves colònies ja alliberades, finalment, cedirà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!