Les meves filles asseguren que abans de divorciar-me, en el binomi agnosticisme – cristianisme, primava l’agnosticisme. Em diuen que sempre rondinava quan la meva dona ens feia anar el diumenge a missa i que sovint jo em quedava a casa i, quan tornaven, criticava l’església i alguns dels seus dogmes. Es possible que sigui així, no ho nego, tot i que jo faria un relat més complex i no tant anti.
Amb els meus pares anàvem a missa cada diumenge a la parròquia de Sant Agustí del Raval – on em van batejar i vaig fer la primera comunió- i ho recordo amb nostàlgia. Recordo amb nostàlgia els sermons assenyats, moderats, bondadosos i intel.ligents de Mossèn Juncà. I també recordo que un dia – jo ja debia ser universitari – que li vaig dir al meu pare que era ateu i no volia tornar a anar a missa. El meu pare, malgrat la visceralitat general del seu caràcter, es va arronsar d’espatlles i em va dir “tu mateix!” i el que jo pensava que seria una rebel·lió heroica fou simplement una rebel·lió de pa sucat amb oli. No va passar-me res i em vaig quedar amb un pam de nas.
El temps ha anat passant i en el meu binomi agnosticisme – cristianisme, tinc la sensació que cada vegada pesa més el cristianisme, a contracorrent del temps i de l’espai en el que visc. Tant és així que a vegades penso que la meva actitud juvenil i la meva actitud actual – anava a dir que “madura” però jo, des de que em faig gran, tendeixo a immadudar – és potser la mateixa que abans: portar la contrària als que m’envolten. Si llavors, eren cristians, jo volia ser ateu. Si ara són ateus, jo vull ser cristià. Més enllà d’aquestes ganes de dur la contrària crec que qui ha trobat la clau de volta per definir-me religiosament és la persona més lúcida que conec: la meva senyora (que s’equivoquès amb mi, és excusable; l’amor ja se sap que ha jugat males passades fins i tot als més genials i els més intrèpids). Segons la meva senyora jo, des d’un punt de vista racional, sóc agnòstic però des d’un punt de vista sentimental sóc cristià. I com, segons ella, jo sóc una persona bàsicament sentimental, sóc més cristià que agnòstic. Trobo que és un galimaties molt ben explicat.
Total, que arriva la Setmana Santa – que vol dir la primavera, el renaixement de la vida, etc – i jo m’afanyo per reviure les Setmanes Santes de la meva infantesa. Ho faig només en part, perquè els meus pares tenien dues fleques i ens fèiem un tip de fer mones – mones tradicionals d’ous durs i briox bàsicament – i a casa hi havia moltíssima feina. Però anàvem a beneir el palmó a Sant Agustí i el meu padrí en contes de dur-me una mona – perquè a les nostres fleques n’hi havia per donar i per vendre – em portava qualsevol regal. Recordo un stick de hockey que era una mena de bastó al revés i que bàsicament va servir per a perseguir als gats de casa. A l’escola hi havia molts nanos que jugaven a hockei sobre patins però els patins – i els aparells lliscadors en general – i jo sempre hem estat incompatibles, tot i que m’hagués agradat molt caminar sobre les aigües com diuen que ho feia Jesús.
Recordo, naturalment, les misses i la lectura dels evangelis. Quedava claríssim qui eren els bons i qui eren els dolents. Els bons eren Jesús i els seus deixebles que predicaven la bondat, la compassió i l’amor. I feien uns miracles espatarrants. Els dolents eren els membres del sanedrí i els romans, l’oligarquia jueva i les tropes d’ocupació, submergits en les misèries de l’ambició materialista i del poder. El mateix passava amb totes les pel.lícules religioses que es veien a la tele, de les que mai no em cansava, ni em canso.
Per això se’m fa molt estrany veure soldats desfilant amb la creu, ells que el van crucificar i que volen crucificar a qualsevol que tingui un bri de revolucionari, de llibertari o de simplement democràtic. Per això m’ha fet venir vòmits veure els nous membres del sanedrí – alta jerarquia religiosa i alts càrrecs polítics – fent veure que comparteixen i estimen el missatge revolucionari i amorós de Jesús. Estic segur – seguríssim – que si Jesús tornès a ressuscitar seria més dur amb ells del que ho va ser amb els mercaders del temple que, al cab i a la fi, només eren petits comerciants que d’alguna manera s’havien de guanyar la vida.
Per què a les processons de l’any que ve aquesta colla d’impresentables no es disfressen de membres del sanedrí i de romans? Hipòcrites!!!!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!