Que els espanyols sancionin TV3 és absolutament natural. Si veus el que ha passat els darrers mesos t’adones que la corporació catalana de mitjans audiovisuals, el PUNT-AVUI, l’ARA, VILAWEB i potser algun mitjà més, han estat els punts de resistència independentista contra l’allau de bombes espanyolistes que ens queien des de la resta de mitjans de comunicació espanyols, tant públics com privats.
Parteixo de dues bases contradictòries i paradoxals. La primera és que crec en la llibertat d’expressió tant als mitjans públics com privats. La segona és que espanya està en guerra amb nosaltres perquè hem decidit autodeterminar-nos sense el seu permís.
Jo crec que avui en dia, parlant en general, la llibertat d’expressió només existeix a les xarxes. Les empreses privades fan que els seus empleats escriguin el que els hi manen i quan algú s’atreveix a discrepar, com ha passat amb Farreras a EL PERIÓDICO, el foten al carrer i llestos. I això amb independència que a diaris com LA VANGUARDIA, que s’ha transformat en un ABC illegible fins i tot per aquells que el rebíem a casa des de petit i més o menys l’hem anat llegint tota la vida, tinguin a sou periodistes com la Pilar Rahola que fan veure que el diari és plural ( Pilar, tu que tant reclames la dignitat als altres, què hi fas treballant pel senyor Godó i la seva màfia espanyolista, reineta meva? ).
Però bé, al cab i a la fi, els diaris privats són privats – tot i que la majoria sobreviuen gràcies a subvencions públiques pervertint els principis del capitalisme liberal que l’oligarquia quan li convé es passa pel forro – i poden fer el que vulguin, teòricament per a ells va el pollastre. El problema és que hom té la sensació que els mitjans públics encara són molt menys independents que els mitjans privats. Als mitjans públics espanyols hi manen els mateixos que manen a l’estat espanyol amb la qual cosa en comptes de fer un periodisme crític amb el poder, en comptes de fer un periodisme que formi ciutadans, ens trobem amb un periodisme utilitzat com a eina de propaganda, la finalitat del qual és justament deformar els ciutadans de manera que aquests aplaudeixin el poder, que a espanya està súper ben representada pels tres mosqueters (PP, PSOE i C’s) i el d’Artanyan felipó.
Si a tot l’anterior s’hi afegeix un context de guerra – que és el que tenim – ja es veu que parlar de independència dels mitjans de comunicació és impossible. No crec que els mitjans de comunicació britànics o francesos fossin gaire lliures durant la segona guerra mundial. Encara que més que els alemanys i els italians, sí, és clar. I aquí no hauríem d’oblidar que vivim en un estat neo-franquista perquè l’elit del franquisme continua sent la que remena les cireres a un país on es venera i es subvenciona la seva memòria a través de la Fundación Francisco Franco o del Valle de los Caídos. Perquè espanya és això.
O sigui que jo crec que, efectivament, TV3 i Catalunya Ràdio, efectivament, no han estat imparcials. Però quansevol que les hagi seguit i hagi pogut comparar el grau d’imparcialitat de TV3 i Catalunya Ràdio amb TVE i les ràdios públiques espanyoles sap que els mitjans públics catalans han estat infinitament més independents. Ni que només fos per la por a que els hi toqués el rebre, com al final, igualment, els hi ha acabat toca. Perquè per a l’estat espanyol és parcial tot el que defensa quelcom diferent al que defensa la seva oligarquia i només és imparcial aquell que defensa la seva oligarquia. En el nostre cas, ells no han sentit cap necessitat de que sortís cap independentista a explicar les seves idees o el seu programa perquè a l’enemic no se li ha de donar ni aigua. I ells són imparcials perquè defensen espanya que és l’important. I, a més, ho vesteixen amb informacions de diferents partits que tothom sap que pensen i fan el mateix.
En definitiva la sanció a TV3 i a Catalunya Ràdio, no només lliga amb l’ofegament econòmic a que les volen abocar – això de que l’enemic es mori de gana al castell assetjat es més vell que l’anar a peu -, sinó que se’ls sanciona perquè són l’enemic a batre i perquè ells tenen el poder i poden fer-ho amb total impunitat. Nosaltres ens hem atrevit a qüestionar el seu poder i ara ens volen no només vençuts, sinó també humiliats, escarnits i escarmentats, per a que tothom tingui clar que amb ells no s’hi juga.
Jo no només em refermo en el meu independentisme català, sinó que ara mateix no entenc com no hi ha moltíssims espanyols a qui no els repugna viure a un estat així.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!