Anem a pams. No entenc perquè els independentistes catalans, que ja no tenim prou difícil amb un estat feixistoide en contra, amb una quinta columna de l’estat a casa nostra encara més feixistoide que el propi estat, tenim aquesta tendència a complicar-nos la vida. Perquè ens demanem unes majories sòlides, perquè volem ser tan absolutament pulcres i elegants, perquè ens obstinem en fer encara més complicat el laberint de sortida d’Espanya del que ja el tenim. No és precisament que el nostre enemic – no és el nostre adversari, ja que ens pega, ens engarjola, ens exilia, ens arruïna i fa tot el que pot perquè esdevinguem una colònia cada vegada més castrada – tingui gaires miraments amb nosaltres. No és que sigui elegant, ni que practiqui el joc nét, ni que sigui seductor, ni que tingui cap altre argument que la força bruta. Pur feixisme, doncs.
Amb un enemic així jo el que crec que hauríem de fer és ser el més racionals possibles, veure en quin terreny el podem guanyar, abocar-nos-hi i guanyar-lo. Això no vol dir que aconseguim guanyar-lo a la primera, ja s’entén. Ni potser a la segona o a la tercera. Però el que sí que és important és que cada vegada que ens hi enfrontem aprenguem coses. Estratègies o tàctiques que no havíem d’haver seguit i hem seguit. Estratègies o tàctiques que havíem d’haver seguit i no hem seguit. Replantejar el full de ruta per tal que a la següent batalla – perquè si Espanya considera que això és una guerra, nosaltres també ho hem de considerar, si no volem perdre més mal del necessari – nosaltres siguem més forts i ells siguin més febles. I així, com deia no sé qui, de derrota en derrota fins a la victòria final.
Si aquest és el nostre plantejament és un error que nosaltres mateixos reduïm les nostres possibilitats i que fem una lectura errònia del que ha passat fins ara, que crec que estan fent el PDECAT i ERC. Concretament, crec que és un error que pactem entre nosaltres la via bilateral. I també penso que és un error que pensem que si l’independència no ha triomfat ha estat perquè s’ha optat per la via unilateral. Miraré d’explicar-me.
Començant pel final si avui dia no som independents és perquè o bé no teníem prou força per a ser-ho o bé hem cregut que no teníem prou força. En un moment donat el govern de la Generalitat va plegar ales i la meitat es va exiliar i l’altre meitat es va sometre als tribunals espanyols – als tribunals del nostre enemic -. Segons l’argumentació dels partits que donaven suport al govern això – i l’acatament de la versió anticonstitucional de l’article 155 – es va fer per tal d’evitar que Espanya utilitzés la violència contra els ciutadans catalans. Si això és així, vol dir que no érem prou forts per tal de repel·lir aquesta violència o vol dir que el nostre govern no ens volia sotmetre a aquesta situació. Per a aquesta segona opció, jo crec que el govern de la Generalitat no tenia dret a decidir sobre la resposta de la ciutadania, que, davant un atac violent podia optar entre quedar-se a casa o sortir al carrer. A totes les revoltes contra als antics governs comunistes la gent va optar per sortir al carrer i van anant caient tots com fitxes de dòmino, començant per la pròpia URSS – Rússia ( qui no recorda Ieltsin rebel·lant-se pujat a un tanc? ).
Si no érem prou forts, perquè no teníem prou gent disposada a sortir al carrer per tal de defensar els seus drets, s’haurà de continuar treballant per enfortir-nos. Però en aquest cas tot el que ha passat és molt clarificador i voldrà dir que la ciutadania s’haurà de comprometre fins al punt que es van comprometre els demòcrates de l’Europa oriental i central per acabar amb el comunisme. Haguès guanyat Espanya aquesta partida si haguéssim sortit tres milions de persones al carrer ? Jo crec que no. Però la pregunta prèvia és: tenint en compte el grau de violència empreat per Espanya, hauríem estat capaços de sortir 3 milions de persones al carrer ? Fins que no tinguem una resposta afirmativa a aquesta pregunta – i vist com les gasta Espanya – la nostra política ha de ser créixer en el nombre d’independentistes i créixer en el compromís dels independentistes.
Ara bé, el que no té cap sentit és que nosaltres mateixos retallem les nostres possibilitats. Que nosaltres mateixos pactem que no tirarem endavant la independència de forma unilateral és una carallotada immensa. I això per dos raons. La primera és perquè els drets no es negocien sinó que s’exerceixen: no té cap sentit demanar permís per exercidir un dret. Si demanes permís per exercir un dret vol dir que, en el fons, consideres que no el tens, que el dret és de qui li demanes permís i només quan et dóna permis pots exercir-lo. En el nostre cas concret reconeixes que la sobirania de Catalunya és d’Espanya i que el dret d’autodeterminació dels catalans recau sobre els espanyols, la qual cosa és una vergonya tant ètica, com política, com jurídica.
El segon aspecte és el pràctic. Tal com hem comprovat que pensen la gran majoria dels partits espanyols i dels espanyols respecte del dret a autodeterminació dels catalans, si ens hem d’esperar a que ens el reconeguin ens hi podem morir. Els partits nacionalistes espanyols – que han aplaudit les hòsties de la policia i dels jutges i l’intervenció de la Generalitat -, PP, PSOE I C’s mai de la vida voldran pactar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. I pel que fa a PODEMOS, que diu que n’és favorable, s’hauria de veure què faria en l’improvable cas que puguès – i el deixessin – governar. Només cal recordar que Pablo Iglesias animava a no votar l’u d’octubre o els discursos que Coscubiela al Parlament.
Això, és clar, no vol dir que no es pugui continuar negociant amb Espanya, perquè com canta en Sisa “Qualsevol nit pot sortir el sol” i de més verdes en maduren, tot i que en el cas d’Espanya, Bernarda Alba és molt Bernarda Alba per tal que accepti qualsevol mena de pacte amb nosaltres. Si això fos possible – no cal dir-ho – seria oli en un llum. Però jo no hi comptaria gaire, per no dir gens.
Per tot l’anterior, i tot i que a nivell social estic allunyat dels seus plantejaments – jo sóc un defensor de les classes mitjanes – a nivell nacional català crec que la postura de la CUP no és només la més coherent, sinó la més intel.ligent. És cert que han fet coses que no m’han agradat en el passat com, per exemple, fer saltar l’Artur Mas. També és cert que a JXSI a vegades els hi han fet les coses difícils i fins i tot molt difícils. Però ara jo tinc la sensació que votar el PDECAT o ERC partidaris de la bilateralitat pot ser tornar a l’estratègia de la puta i la Ramoneta i del peix al cove del pujolisme. Conformar-se amb un govern autonòmic amb l’excusa que Espanya no vol pactar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!