Francament, jo trobo que això ja fa massa temps que s’allarga massa. Fa tantíssims anys que Catalunya és maltractada per espanya que penso que fugir-ne és urgentíssim. Ja em disculpareu l’abús del superlatiu, però penso que és pertinentíssim.
No és que no vegi clar el problema: ells tenen la força de l’oligarquia i nosaltres la força de la majoria dels catalans. És que no veig què hi guanyarem dilatant el problema uns quants dies més. O unes quantes setmanes. Ja sé que és el que pretén el govern català: que el problema català s’internacionalitzi, quedi clar davant del món que nosaltres som els demòcrates i els oprimits i espanya finalment decideixi baixar del ruc per tal de negociar amb nosaltres.
Ja veig que la batalla mediàtica, ètica i estètica la tenim guanyada. Diguin el que diguim els seus governs, qui pot estar en contra a que una nació mil·lenària decideixi el seu futur? I més després de les garrotades que va repartir l’u d’octubre la policia nacional espanyola que ja no és que sigui neo-franquista, és que és directament franquista. L’esperit de Franco continua sent viu per a ell i cavalca entre les seves porres com ho feia el cos mort del Cid. Només que mentre el Cid espantava musulmans, Franco espanta separatistes, vet aquí.
Suposo que el que pensa el president Puigdemont i el seu govern és que la victòria mediàtica i etètica, en definitiva, la victòria estètica, portarà la victòria política. És a dir, que els governs dels estats que tallen el bacallà a Europa, quan els medis se’ls hi fotin a sobre, no els hi quedarà altra que canviar la seva política i fer costat als independentistes catalans. I, amb el suport d’aquests estats, espanya haurà de baixar del ruc.
Jo sóc escèptic davant d’aquestes dues premises. Dubto que els governs dels grans estats europeus canviïn de postura respecte de Catalunya. Malgrat que s’està cometent contra els catalans una enorme injustícia a ells ja els hi va bé com estan les coses – qui sinó ells hauria de pagar la part que deixarà de pagar Catalunya ? – i no faran res per tal que canviï. Apelacions generals al diàleg i la bona fe i para de comptar.
I pel que fa a espanya encara sóc més escèptic. L’espanya actual és filla natural de l’espanya franquista. En aquesta espanya la unitat del que ells consideren la seva pàtria, no és que sigui sagrada, és que és metafísica. No hi ha res a discutir perquè les coses són com són i ja està tot dit. Per tant, als espanyols tant els hi fa el que pugui fer o deixar de fer Europa o l’ONU. Ells són els Quixots que defensen la unitat de la seva pàtria contra el contuberni maçònic separatista i lluitaran fins a la mort contra nosaltres.
En aquest context tant bèstia, els independentistes catalans hem de ser sensats i anar per feina. Ser sensats no vol dir esperar que algun dia podrem negociar amb espanya alguna cosa, sinó al contrari, tenir clar que no podrem negociar res. I també vol dir que no podem esperar res de l’oligarquia europea que defensa els mateixos interessos que l’espanyola. Ser sensats vol dir saber que la independència depèn de nosaltres i només de nosaltres, de la nostra perseverança, de la nostra valentia i de la nostra audàcia.
La nostra audàcia vol dir saber triar quines són les armes que ens convenen i quines no. I la que ens convé és la lluita pacífica – ells tenen exèrcit i nosaltres no – i esdevenir un problema per Europa i pel món de manera que els hi surti més a compte que siguem independents que no pas que no ho siguem. Vol dir fer totes les manifestacions, aturades i vagues que convingui.
I anar per feina vol dir anar per feina i no marejar la perdiu. És possible que ahir el president Puigdemont tingués tantíssimes pressions que no pogues fer res més del que va fer. Però estic segur que els que li van demanar que no declarés la DUI, d’aquí dos o tres dies o dos o tres setmanes li diran el mateix. Hauríem d’entendre que no volen diàleg, ni mediació, sinó que no volen la independència de Catalunya i volen guanyar temps. Crec.
De tota manera – i malgrat la meva discrepància – el president Puigdemont i tot el govern i els grups parlamentaris que el recolzen tenen tot el més suport. Són patriotes i molt intel.ligents. I estic segur que van fer el que van considerar el millor tant pels catalans com per a aconseguir la independendència. Crec en ells.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!