Raül Agné, entre Scillla i Caribdis

Joaquim Torrent
 La negativa de l’entrenador del Girona -nat a Mequinensa- a abdicar de
la seua llengua ha servit, si més no, per a evidenciar un seguit de
coses: per una banda la persistència, si no l’augment, de les actituds
excloents i d’intransigència cap a la llengua catalana, tant a nivell
general de l’Estat espanyol com de la comunitat aragonesa en
particular; i, d’altra banda, l’actitud poruga i mesquina de molts
catalanoparlants, començant pels mateixos directius del Girona, que no
han estat capaços d’emetre cap comunicat en solidaritat amb l’actitud
del seu entrenador.
Les dos actituds són de doldre. Pel que fa a la primera, caldria fer
veure la incongruència que representa si tenim en compte que el català
també és una llengua aragonesa. Amb quins ulls, després d’aquests
fets, es miraran molts mequinensans la resta d’aragonesos? Penso que
aquest desafortunat incident hauria de servir per a obrir els ulls a
molts aragonesos i fer-los recapacitar. Si això no es produeix haurem
de pensar que, malauradament, hi ha alguna cosa que falla… D’altra
banda, el silenci dels directius del Girona també ens hauria de fer
meditar sobre la internalització de la renúncia i la submissió per
part de molts catalanoparlants, que, com el gos de Pavlov, reaccionen
a determinades situacions d’una manera condicionada, concretament amb
silenci i resignació claudicants.
Pobre Agné, entre Scilla i Caribdis. Potser una altra vegada s’ho
pensará més després d’haver vist com certes parets de vidrte no es
poden trencar impunement…
Joaquim Torrent

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *