Quadern de Terramar

Ja han passat la canícula, la Festa Major i toquem el final d’agost en uns dies que comença a fresquejar. No és ben bé la fi de l’estiu perquè la calor segur que torna, però ja serà acarada a l’entrada de la tardor, per Santa Tecla. Mentrestant, penso que és hora de fer sinó un recull d’idees i impressions estiuenques.
La més important, la de la Festa Major. Enguany, a més de fer-me el calendari d’hores personalitzat i a mida (les gralles a les dotze, la sortida dels balls a les dues de la tarda, la processó de la Bandera davant de l’Eco i al Racó de la Calma, el Castell de Foc, l’Ofici, etcètera etcètera) hi he tingut un plus de satisfacció personal on la il.lusió ha comptat més que cap altra cosa. D’una, l’encàrrec del President de la Comissió de Festes, que em va encomanar un poema per al lliurament que es fa de la Bandera de Sant Bartomeu de la Parròquia a la Comissió de Festes, i la lectura que, en absència de l’autora, en va fer la Pregonera d’enguany, la Sandra Martínez i Suàrez. D’altra, assistir en família el migdia de Sant Bartomeu al carrer d’en Bosch per escoltar de nou la Sardana del carrer d’en Bosch amb la veu d’en Josep Delgado, la interpretació de la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona i amb la presència del poeta Josep M. Soler i Soler, director de L’Eco de Sitges i del mestre Jordi Pañella, autors respectivament de la lletra i de la música. La sardana es va estrenar fa trenta anys perquè en Pere i l’Anna Stämpfli volien que el carrer d’en Bosch tingués música pròpia, i el músic i el poeta van complir tan dignament que la sardana encara sona com si fos nova de trinca. Per molts anys a tots. Pel que fa al meu capítol literari de la Festa Major d’enguany em cal fer un aclariment. El contingut de l’article que vaig publicar a La Palla, a instancies d’en Toni Sella, és tot ell autèntic, cert i veritable, i es pot documentar pas per pas. En canvi, el conte que el President de la Comissió de Festes em va demanar per al Programa de la Festa Major, sobre el que em va precisar que havia d’anar sobre Santa Tecla, és tot ell mentira. Vull dir que és un conte, narrativa, ficció, versemblança que no es pot documentar perquè és un invent total. Tot menys que la meva neboda Alba ha decidit fer el treball de recerca de batxillerat sobre la pirotècnica i el Castell de Foc. Ho haig de confessar perquè aquests dies hi havia qui em comentava que era una llàstima que la llibreta del capità Bartomeu Bori hagués desaparegut engolida pel fang de l’aiguat del carrer Espalter fa un parell d’anys. Parlant-ne amb els pregoners de la Festa Major (una de les tradicions de recent creació) en el sopar que vam celebrar (tradició molt més més jove que l’anterior), en Morando i en Roland em deien que faria bé en aclarir-ho, perquè amb el temps potser algú hauria contat haver vist la llibreta del capità Bori xopa, rebregada i en estat irrecuperable al Pont Domènec… En aquest sopar vaig aprofitar l’estona per posar-me al dia d’uns quants temes locals que, endèmics o no, també han marcat el ritme de l’estiu. Un d’ells és el de la “Vila cívica” és a dir, el del “fem-nos-ho mirar”. Perquè si tot el resultat de l’estudi sobre civisme ha de desembocar en una campanya publicitària de dubtós gust i d’eficàcia encara més dubtosa, fem-nos-ho mirar. Si tota la solució rau en penjar banderoles amb sandàlies de plàstic i palplantar pirulís de la Fragata al Greco com una nosa més sobre la que mans més crítiques que poc cíviques hi han anat escrivint el que els sortia de la imaginació, fem-nos-ho mirar, també. Precisament el tros del Greco a la Fraga és un dels passatges més idonis per comprovar fins on arriben l’incivisme del públic i la ineficàcia municipal. Malgrat els dignes esforços que s’han fet per il.luminar i endreçar el Monument al Greco, les bateries d’escombraries del voltant, pudentes a tothora, i l’aparcament barroer i permanent de motos i de cotxes continua degradant un dels entorns estrella de la nostra oferta de turisme cultural. En aquest aspecte, com en tants d’altres, la majoria de ciutadans i vianants no hi tenim gaire a fer, perquè és feina que correspon a l’equip de govern municipal, tant pel que fa a la convicció de dignificar aquell entorn com per fer complir a qui no compleixi. D’aquell tram es pot fer un reportatge sencer sobre civisme i responsabilitat municipal perquè compleix amb tots els requisits. Vila cívica, ai, senyor… D’una setmana ençà hi ha hagut més notícies, com la de la previsió geriàtrica per als Stones, a Suècia, i el trasllat estelar de l’Alcalde Clos a Madrid, i unes quantes altres noves que marquen l’inici, ara sí, d’aquesta tardor que té com a punt culminant el dia de Tots Sants, on ens hi jugarem el futur de Catalunya. Ningú no pot negar que hagi estat un final d’agost avorrit. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!