BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
La Diada del Periódico
“Diada de la discòrdia”. “Diada de la divisió”. Què us ve al cap en llegir aquests titulars? Que els partits s’han llençat els plats pel cap, els uns contra els altres, sobre tot els dos que es disputen la presidència de la Generalitat.
Doncs, llegim la resta de l’article encapçalat per aquests dramàtics titulars i no s’hi troba cap envestida de cap partit contra els altres. Més aviat el contrari: tots els partits es mostren unànimes i units en criticar suaument Montilla per haver fet un discurs de la Diada molt partidista, tirant l’aigua al seu molí, com si es tractés d’un discurs més de campanya electoral.
Si es transformen les crítiques a Montilla en un episodi més de discòrdia de tots entre tots, la crítica queda diluïda. Montilla deixa de ser l’objecte únic de crítica, quan de fet sí que ho és.
Clar que la Diada queda embrutida, però tan se val si se salva el president del seu partit.
Passa que Montilla ja es veu fora de la presidència i les paraules han fet justícia als seus sentiments.
Una dada per a agrair. Fan un petit lloc a unes declaracions de Jan Laporta. Tenen algun infiltrat independentista? No ens enganyem, aquest detallet no minva la tònica general del reportatge. Ni el fet que ens hagin regalat una pel.li que, graciosa concessió, també està en llengua catalana.
La Diada de La Vanguardia
En portada la qualifica de plàcida. I com volien que fos! He anat cada any a Barcelona i la crema de contenidors al final de la manifestació de la tarda queda tan lluny en el temps… Des d’aleshores, els pobres de LV es queden sense donar espectacle als seus lectors. El qualificatiu de “pácida”, però els delata: segueixen buscant carnassa que torni a esbombar el fantasma de la por. Els encantaria tant tornar a unir catalanisme amb violència!
A l’interior, tanmateix, no se’n poden estar: “Montilla desafía a CiU agitando el debate sobre la independencia”. Desafiament, agitació… Òndia! I la festa? I les banderes als bancons? I els concerts, les parades, l’alegria de la gent, les sardanes, les conferències, els castells…?
De tota manera LV es va moderant, de mica en mica, però es va moderant. La crema d’un retrat del rei (oh, oh!) només ocupa dotze línies d’una columna a la part inferior.
La seva edició digital ja és una altra cosa: tornen els “incidentes”.
La Diada segons L’Avui-EL PUNT
La Diada que ens descriu l’Avui-El punt és la que vam viure tots: una festa.Joiosa i reivindicativa, però una festa. Fa una crònica força exhaustiva de tots els actes en diverses ciutats. No es limita a Barcelona ni als actes institucionals. Bé. La crònica més ajustada als fets i a la seva exacta dimensió. Una crònica amb els colors de la diversitat de llocs, d’actes i de concurrència; no l’avorrida descripció rutinària dels altres.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No… si ja ho deia Campoamor: En este mundo traidor nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del cristal con que se mira.
Pero mira, a mi, m’agrada EL PUNT! Al menys van veure el mateix que jo.
Bé que el discurs del Montilla pels 11 de setembre sempre és penós, penós, no només el d’aquest any… clar que en fa algun que no ho sigui? Tampoc ho podria assegurar, cada cop l’escolto menys.
Són el que no hi ha. Cada cop és més descarat el seguidisme i el partidisme.