És evident que l’Estat Espanyol és dels més empestats d’Europa. També està clar que la gestió de les autoritats ha segut (i continua essent) entre nefasta i pitjor. Amb grans proclames, rectificacions, rectificacions de les rectificacions, mentides, mitges mentides i mitges veritats. Amb responsables científicament analfabets discutint amb els experts com si sabessin de què parlen. Amb decisions importants preses massa tard (el confinament) i d’altres massa prompte (el desconfinament). Amb la idea, com a poc infantil, que els turistes, i la resta de països, farien algun cas de les seues afirmacions buides.
Però, malgrat tot, la quantitat d’infectats és molt gran. Alguna responsabilitat cal atribuir-nos a nosaltres, els pobladors de la terra.
Està clar que hi ha un percentatge de gent que no en sap res i està disposada a creure’s qualsevol cosa. I que aquests són els que es neguen a dur caretes. Són els mateixos que no usen les vacunes i que, quan se’ls mor un fill d’una malaltia que no tenia per què patir, s’escandalitzen i afirmen que no pensaven que això els podia passar. Certament, aquesta gent és molt perillosa; però potser no n’hi ha prou per explicar la magnitud de la pandèmia. També és cert que a aquells que es permeten fer afirmacions falses i perilloses, se’ls podria sancionar. I que als qui prefereixen la pregària als antibiòtics, se’ls podria fer triar en cas de malaltia.
Però hauria de trobar-se alguna altra raó per a justificar la gran quantitat de casos de COVID19 que patim. I una possibilitat seria aquesta:
En general, a l’Estat Espanyol, la gent crida molt, quan parla. Si voleu, fixeu-vos. Quan entrem a un lloc on hi ha gent, tant és que siga un bar com una sala de professors, si volem que el veí ens senta, hem de cridar com a bojos. Tothom crida. I a la resta d’Europa, això no passa. Allà només alcen la veu el necessari per a que el qui t’ha de sentir, et senta. A un restaurant, és literalment impossible saber de què parlen els de la taula dels costat. Ací, sense voler no tens més remei que saber de què parlen els de la taula de l’altre extrem de la sala. I quan més cridem, més energia subministrem a les microgotetes de saliva que llencem. I més lluny arriben. De manera que els nostres veïns de taula – i els de la sala també- queden més exposats als nostres virus, bacteris o saliva sense més. Aquesta conducta es repeteix també al carrer; però ací la careta ens protegeix més. Això, quan no som d’aquells que per a parlar es treuen la careta. No cal ser massa llest per a entendre que ho hauríem de fer just a l’inrevés.
I encara hi ha una segona possibilitat. Ací som molt afectuosos. Allò que a la Plana s’anomena “apegalosos”. Molt de l’abraçada, el bes i el contacte. Això està bé. Però estem en mig d’una pandèmia. I és un moment delicat, per a massa contactes físics.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!