Reixos és com a la Plana de Castelló diem als Reis d’Orient. Reixos. En Occidental. Per contra, per a parlar dels de la baralla o dels de veritat (de carn i ossos) parlem de Reis. De Bastos o d’Anglaterra. O d’Espanya.
I ara, a la monarquia espanyola ha passat una cosa molt grossa. El Rei Emèrit (el mateix que havia abdicat com a conseqüència d’aquell assumpte amb cacera d’elefants a Botswana amb l’amant mentre ací es vivia el pitjor de la crisi del 2008), se n’ha fugit. Amb la complicitat del govern, que la ministra Calvo està molt satisfeta d’haver segut la que ha fet de mitjancera amb la Casa Reial. El problema rau en què l’home se n’ha anat fora quan estava investigat per delictes de corrupció econòmica. I tothom que haja llegit una sola novel·la policíaca sap que, quan el sospitós fuig admet el seu delicte. És un recurs desesperat. A les novel·les sempre és inútil. El detectiu o la policia sempre l’enxampen.
Mentre ací tota la premsa de tota mena es dedica a lloar els bons anys que ens ha donat el personatge, també s’escarrassen a tractar de demostrar que no té res a veure amb el seu fill. El mateix que ara fa de rei amb el nom de Felipe VI. Com a mínim, una diferència sí que hi trobe. El fugat era simpàtic. Tenia l’habilitat de caure bé a la gent. A banda, podria ser un malfactor, si es vol, però donava la imatge d’un home proper. El fill no té aquesta habilitat. No té la mateixa empatia que son pare. I això li suposa un llast.
Però ara que ve l’hora de fer balanç d’una vida reial, amb ni se sap quants vaixells pagats per tots que sempre es deien “Bribón”. Amb iots de competició que es deien “Fortuna”, amb comissions pels barrils de cru, pels trens de la Meca, amb amants, amb un paper estrany en el colp del 23 de febrer del 81, amb aquell paper d’hereu (en forma de rei) de Franco…
Amb tot, hi ha un detall que em va resultar sorprenent durant molts anys. L’actual rei, nascut el 1968, no es casa fins el 2004. És a dir. Es casa quan ja té 36 anys. I s’acaba casant amb una periodista divorciada.
El cas és que molts anys abans, abans i tot de la seua relació amb Isabel Sartorius o amb Eva Sannum, la família reial es va passejar per tota Europa. I a cada viatge, la premsa passava llista a totes les possibles candidates a parella oficial de l’aleshores príncep. N’hi havia d’adequades, per edat i condició reial, de casa nobiliària de prou nivell, de més simpàtiques o de menys. Però mai s’establia cap mena de relació. Al final, la família tornava a casa i el xicot continuava sense compromís. Va haver uns anys en els que només estaven solters i sense compromís, Felipe i Albert de Mónaco. Un altre que també es va acabar casant amb una antiga nadadora argentina.
I jo, el que pense ara, és que les famílies reials o de la noblesa europea ja sabien alguna cosa. Perquè l’home és alt, no és mal paregut i la seua família regnava en actiu. Sempre, a tots els contes, els prínceps es casen amb les princeses. Però en aquest cas, no. I no sé jo si seria perquè les altres famílies pensaven que era millor continuar fadrina (a la Plana les fadrines i els fadrins són els qui no s’han casat encara) que casar-se amb segons qui. Perquè, en qualsevol cas, que ton sogre acabe fugint per un assumpte de diners, siga qui siga, és un problema. I que s’ha d’explicar als fills. Que veges què els hauràs de dir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!