La prova del nou.

La prova del nou és un dels procediments que hi ha per a comprovar el resultat d’una multiplicació. I també, per extensió, s’aplica a alguna mena de comprovació senzilla per a saber si alguna cosa o procediment funciona com és degut.

Ara que es veu que han començat les negociacions del senyor Sánchez per a formar un govern estable, malgrat que uns i altres vulguen fer bullir l’olla de les negociacions, ja hi ha dues coses clares. En primer lloc, que ell no es pot fer enrere gens ni mica. Té al davant els falangistes vells del seu propi partit. (ells els anomenen barons). I al PP que té un candidat que prefereix ser ell mateix en lloc de Sánchez. I als de VOX que ja l’acusen de pactar amb els comunistes sota el paraigua dels separatistes. Ell ni s’ha mogut ni es mourà. No dóna per a més, l’home.

D’altra banda, a Esquerra, la única força veritablement necessària per a aconseguir la investidura, ja han comptat. Una vegada celebrada la victòria, han comprovat que han perdut 150000 vots i dos diputats. De manera que han d’aconseguir pactar abans de les eleccions catalanes. Però no ho poden fer de franc, perquè això els suposaria un daltabaix. I veuen, espantats, que la fermesa davant de l’enemic és més rendible que arrossegar-se als seus peus. Malgrat tot això, ells encara permeten que el seu dirigent màxim siga Oriol Junqueras, que tècnicament és un presoner de guerra. No és seriós permetre que et dirigisca les operacions un presoner. Amb tots els respectes, la seua obligació és aconseguir la pròpia llibertat, però per aconseguir-la, no té dret a enfonsar els seus.

De manera que ara Esquerra busca una certa unitat amb JxCat i amb la CUP perquè també la’bisme obert als seus peus.

Però no hi ha res a fer. Si aconseguiren la investidura, el govern a Madrid seria feble i de poca durada. En minoria i amb una oposició ferotge. A més a més, la situació a Catalunya no canviaria gens, perquè en reprimir fins a l’anorreament, estan tots d’acord: des de VOX fins Podemos, que ha signat la renúncia a qualsevol negociació amb els catalans encara no fa ni una setmana. I si no l’aconsegueixen, la inestabilitat d’Espanya ja esdevindrà insuportable per a tothom. En especial per a la UE, que ja no sap cap on mirar.

I tot és perquè no es pot negociar amb una espècie que no siga la pròpia. I Espanya, els seus polítics, els seus periodistes, els seus governants i molta gent, duen anys deshumanitzant els catalans. De manera que, per a ells, ara som una altra cosa, però humans de veritat, no. És semblant a quan els nazis consideraven que els aris (ells) eren superiors als altres. O com quan els espanyols es pensaven que els rifenys eren menys que ells. O com quan els japonesos pensaven que els xinesos eren menys que ells. No negociaven. Lluitaven per aconseguir que els altres assumiren el seu paper. I en tots els casos van acabar derrotats i se¡n van haver d’anar dels territoris ocupats per a sempre.

Ara, de sobte, Espanya descobreix que no pot tirar endavant sense Catalunya i els catalans, però com els considera menys que humans, no pot negociar amb ells. I encara que alguns catalans vulguen negociar amb els espanyols, tampoc ho aconseguiran. Ni hi ha temps per a revertir la situació ni ningú a Espanya té cap interès en fer-ho. Estan segurs de tindre tota la raó. Per això, malgrat que tinguen un percentatge esgarrifós de feixistes, un 15% del seu parlament, insisteixen en què qui té un problema de convivència som nosaltres. I es permeten deportar un marroquí sense cap prova de res, només per ser marroquí. I no suporten els gitanos, ni els musulmans, ni els negres, ni els catalans, ni els belgues, ni els jueus (aquests menys que ningú, veges tu perquè), els… però els intolerants som nosaltres. Però és que molts de nosaltres hem alçat la mirada i hem mirat més enllà. I més enllà d’Espanya i del seu Madrid, tan al centre i tan central, està la resta del món. I allà és on ens interessa que ens entenguen, que negocien amb nosaltres i que que ens estimen, ens ignoren o ens odien. Com a un més. Però sense haver de demanar ni permís ni parer a uns que ni ens estimen ni ens consideren persones. I és això, que els espanta. Que comencem a passar d’ells. I quan va Iceta i ens diu que Esquerra no pot votar el mateix que VOX, no entén que ja no enganya a ningú. Que qui ha anat de bracet amb VOX, i amb el seu somriure fals a la boca era ell. I ell hauria de saber per què. I també perquè no ens ho vol dir. Com quan als feixistes els anomenen constitucionalistes.

Per tot això no hi pot haver cap negociació que arribe enlloc. Perquè no es pot negociar res amb qui no és humà. I ho torne a repetir. Sant Pasqual, el disset de maig, cau en diumenge, el 2020.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *