Des de la Plana

Les taronges de la imatge són de la varietat lanelate. Això tant és. El cas és que són molt bones, es poden menjar tal qual, es poden emprar per a fer suc, es poden confitar o es pot fer qualsevol mena de postres o de plat amb elles. I ara estan en el seu punt òptim de maduració.

El problema rau en que, com les taronges que es consumeixen a Europa tenen la qualitat que tenen; com que els comerciants de taronges valencians (els pocs que queden) procuren aprofitar-se’n de la situació desesperada dels llauradors; com que les infraestructures per a exportar taronges fins Europa són les mateixes que fa seixanta anys (absència total de trens amb ample europeu, obligació de circular amb camions que contaminen, són lents, cars i cada vegada tenen més entrebancs per circular per les carreteres europees) i com que als polítics espanyols en general i molts de valencians en particular, les taronges, els valencians i el País Valencià no els importa un rave, no les vol ningú.

Per a no dir cap mentida, el “comerç”, perquè els llauradors valencians anomenen així als comerciants majoristes de taronges, el comerç, sempre amb un cert to reverencial, les paga. Però a 200 pessetes l’arrova. Això vol dir que s’usen mesures del segle XIX per al pes i de finals del segle XX per al preu. Per aquells que ho vulgueu saber, això vol dir a un preu de 0,0939€/Kg.

Efectivament. Aquestes taronges, el “comerç” les paga a 9,39 cèntims d’euro el quilo. A aquest preu, evidentment, les deixarem perdre. Que vaja el comerç a comprar a Sudàfrica, a veure si li’n venen. O que vagen els europeus a menjar-se aquelles taronges tan boniques del supermercat o de l’hipermercat. Sense garanties de res, però bé de preu. Bé de preu per al “comerç” i el distribuidor, perquè segur que els llauradors sudafricans no eixiran de la misèria, fent taronges.

Mentre, els politicastres espanyols o amb vocació d’espanyols, avançant eleccions sense solta ni volta, malparlant dels catalans o atribuint tots els mals al fet que la gent que en parlem, parlem Català. O Valencià, que en diem al País Valencià. I ells, amb el seu somriure d’estúpid illetrat i mentider dibuixat al rostre, retratant-se amb un got de suc de taronja (suposat) a la mà.

Doncs això. Ara que en tenim ocasió, com es diu a la Plana, els podem enviar a tots “a fer la mà“. A veure si hi ha sort i no tornen mai més.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!