Les millors taronges per a tirar.

Les taronges de la imatge són de la varietat lanelate. Això tant és. El cas és que són molt bones, es poden menjar tal qual, es poden emprar per a fer suc, es poden confitar o es pot fer qualsevol mena de postres o de plat amb elles. I ara estan en el seu punt òptim de maduració.

El problema rau en que, com les taronges que es consumeixen a Europa tenen la qualitat que tenen; com que els comerciants de taronges valencians (els pocs que queden) procuren aprofitar-se’n de la situació desesperada dels llauradors; com que les infraestructures per a exportar taronges fins Europa són les mateixes que fa seixanta anys (absència total de trens amb ample europeu, obligació de circular amb camions que contaminen, són lents, cars i cada vegada tenen més entrebancs per circular per les carreteres europees) i com que als polítics espanyols en general i molts de valencians en particular, les taronges, els valencians i el País Valencià no els importa un rave, no les vol ningú.

Per a no dir cap mentida, el “comerç”, perquè els llauradors valencians anomenen així als comerciants majoristes de taronges, el comerç, sempre amb un cert to reverencial, les paga. Però a 200 pessetes l’arrova. Això vol dir que s’usen mesures del segle XIX per al pes i de finals del segle XX per al preu. Per aquells que ho vulgueu saber, això vol dir a un preu de 0,0939€/Kg.

Efectivament. Aquestes taronges, el “comerç” les paga a 9,39 cèntims d’euro el quilo. A aquest preu, evidentment, les deixarem perdre. Que vaja el comerç a comprar a Sudàfrica, a veure si li’n venen. O que vagen els europeus a menjar-se aquelles taronges tan boniques del supermercat o de l’hipermercat. Sense garanties de res, però bé de preu. Bé de preu per al “comerç” i el distribuidor, perquè segur que els llauradors sudafricans no eixiran de la misèria, fent taronges.

Mentre, els politicastres espanyols o amb vocació d’espanyols, avançant eleccions sense solta ni volta, malparlant dels catalans o atribuint tots els mals al fet que la gent que en parlem, parlem Català. O Valencià, que en diem al País Valencià. I ells, amb el seu somriure d’estúpid illetrat i mentider dibuixat al rostre, retratant-se amb un got de suc de taronja (suposat) a la mà.

Doncs això. Ara que en tenim ocasió, com es diu a la Plana, els podem enviar a tots “a fer la mà“. A veure si hi ha sort i no tornen mai més.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *