Des de la Plana
Josep Usó
Molts estudiants no assoleixen els objectius que ells i les seues famílies s’havien plantejat abans de començar a estudiar. I la situació no es dóna únicament ací. Sembla que el problema està estès a tot el món. A cada lloc tenen els seus propis problemes i, segurament, solucions diferents. Però a casa nostra, una bona part del problema rau en que no hi ha cultura de l’esforç. Molta gent creu que les coses es regalen. I que quan fas els divuit anys has de tindre carnet i cotxe. I que quan en fas vint, has de tindre una feina ben pagada. I no només. Hi ha gent que creu que els fills podran ser allò que es proposen. I en molts casos serà així, però no sempre. Si es volen fer uns estudis seriosos, caldrà dedicar anys, molts anys, a un esforç tenaç, dur i continuat per assolir uns nivells que garantisquen la capacitat per a exercir la feina a la qual donen accés els estudis. I si no està l’esforç, no hi ha estudis.
Però estem envoltats de pares que han decidit que el seu fill serà metge quan només té cinc anys. I que gosa exigir notes quan algun professor li diu la veritat al fill i als pares: a saber, que si no es treballa, els resultats són mediocres sempre. En el millor dels casos. Aquests pares i mares, quan s’han d’enfrontar amb la veritat, que pot ser que el fill no pot ser metge perquè no té prou nivell com per accedir a la facultat de medicina o, senzillament perquè el xiquet no vol estudiar medicina, s’ho prenen com una tragèdia, en lloc d’entendre que, segurament, han viscut enganyats molts anys. Qui diu Medicina, diu Física, Matemàtiques, Química o Biologia. O qualsevol enginyeria.
D’altra banda, molts criem els fills molls. Els protegim de tot, els evitem qualsevol mena d’enfrontament, qualsevol mena de conflicte fins que són molt majors. I llavors, de sobte, els enviem a estudiar fora de casa i ens estranyem quan tornen amb la cua entre les cames. Abans d’enviar-los a enfrontar-se al món, cal anar ensenyant-los a resoldre conflictes, situacions compromeses i negociacions. Al principi, caldrà que estiguem a la vora, per a intervindre si és necessari; però procurant que siguen ells qui resolguen els seus conflictes. Perquè això forma part de la seua formació i de la nostra obligació com a pares. A poc a poc, anirem apartant-nos i deixant-los sols per a que vagen apanyant-se sols.
I també és important que aprenguen quan costa un duro de guanyar, que es deia abans. I no en euros, que no serveix per a gairebé res. És important que sàpiguen que tot té un preu. I que, per a aconseguir algun bé material, per exemple un dispositiu electrònic qualsevol, algú ha de treballar un determinat nombre d’hores. Siga ell, el pare, la mare o l’avi. Perquè tot això també és formació.
En general, aquells xiquets que han arribat a l’adolescència formats d’aquesta manera, tenen una maduresa que altres no tenen. I això marca la diferència.
Llavors és quan aquells pares que han malcriat els fills i després pretenen que tots tinguen les mateixes oportunitats, acaben amb el darrer estirabot:
És que tu has tingut sort, amb els teus fills.
Però mentre els altres pares els criaven, ells miraven la tele, jugaven amb el mòbil o s’estaven al bar. O practicant esport, que de tot n’hi ha. I mentre, els xiquets els criava el televisor, o els avis o els companys del casal de la penya.
El cas és que les persones ens assemblem als arbres. Una vegada criats d’una determinada manera, ja continuem així tota la vida. Si el tronc dels arbres no s’endreça de menuts, ja no es pot endreçar quan s’ha lignificat. I criar un fill és un esforç titànic. I que dura mentre vius.
Imatge d’una aula de la Facultat d’Economia i Empresa plena d’estudiants que fan un examen.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El problema que hi veig, és que molts nois que els han dit que s’han d’esforçar, de bona fe ho intenten, però com que no saben realment en què hauria de consistir esforçar-se no en veuen els resultats i es desanimen. Deixant de banda el poc que els expliquen perquè els podria servir allò que estudien, més enllà d’obtenir un paper anomenat títol.
Sempre recordaré la filla d’una amics, d’uns dotze anys, que un dia, a casa seva, la vaig veure amb els colzes sobre la taula, els punys serrats, la mandíbula en tensió, mirant fixament un llibre. «És que m’han dit que m’hi he d’esforçar molt», em va explicar.
Això sumat a un altre efecte, que ja vaig constatar quan estudiava fa cinquanta anys, i que els meus fills també em van ratificar. Especialment en ciències, els alumnes amb millors resultats, els «sembla» als altres que no s’hi esforcen gens; aleshores la majoria acaba pensat que és que són molt intel·ligents —assumint que això de la intel·ligència com quelcom que et cau del cel o no— i no precisament el fruit d’un determinat esforç, que no té res a veure amb el de la nena de la taula.
Una mica cínicament ho sintetitzo en un parell d’aforismes:
❖ Més val pensar cinc minuts que estudiar mitja hora.
❖ La majoria creu que pensar és molt cansat, però no és gens cert.
Malauradament a moltes escoles, això d’ensenyar a pensar no es fa gaire, potser per allò de creure que la intel·ligència cau del cel, i que aleshores seria discriminatori pels que «no en tenen prou». O per un motiu molt més inconfessable: és molt més fàcil avaluar un exercici on l’alumne, senzillament ha d’aplicar un mètode après de memòria —encara que no l’hagi entès o assumit— que corregir un problema on l’alumne ha pensat el seu propi mètode que pot no tenir a veure amb el del mestre.
Altre cosa és l’actitud de les famílies, que massa sovint no afavoreix gens l’educació global dels nens. Sovint amb errades elementals i des del començament.
Si jo sóc científic i el meu fill també, no és perquè ho desitgés especialment, sinó perquè la ciència es vivia a casa i de ben petit s’hi va aficionar. La filla tenia altres aficions, i va fer una carrera que hi tenia a veure, tot i que va voler fer també el batxillerat científic. Van escollir lliurement, sense poder evitar els condicionaments i haver escoltat l’opinió de la família, clar.
Gràcies pel seu comentari. Molt d’acord amb vostè. En la meua experiència personal, quan he demanat als alumnes que pensen, es resisteixen tant com poden. Probablement perquè sóc el primer en la seua vida que els demana alguna cosa diferent per assolir bons resultats. Però aquells que fan el pas, ho agraeixen. I els alumnes noten quan el professor te interès per allò que els explica.