De competents i incompetents.

Ja fa temps que a l’ensenyament s’ha decidit (sempre des de dalt, des d’allà on mai es trepitja una aula) que s’ha d’avaluar per “competències”. Que vol dir que a un se li ha de posar una bona nota si és “competent” per a realitzar una determinada tasca. I l’exemple que sempre es posa és el de un lampista, que seria competent si et canvia bé l’aixeta de casa que no funcionava, o la repara. Per alguna raó, l’exemple sempre és aquest.

Però hi ha altres àmbits, on es pot demostrar la competència. O el seu antònim, la incompetència. Per exemple, en la gestió bancària. Per no remuntar-no més enrere, quan es va morir Franco, aproximadament, la siderúrgia va entrar en crisi. Va coincidir amb la crisi del preu del petroli, que la Dictadura no va afrontar perquè estaven tots pendents de la mort del dictador. I allò es va emportar per davant els bancs que tenien fortes inversions en el sector. Fonamentalment, el Banco de Bilbao i el Banco de Vizcaya. Però com que eren bancs “amics” se’ls va rescatar sense donar massa publicitat. Al grup Banca Catalana no, que ja es veia que era català i que acabaria demanant separacions impossibles. El cas és que, malgrat tots els esforços, no es va poder salvar tot. I els dos bancs bascs es van haver de fusionar en un de sol. Això permetia abaratir costos, reduint el personal i les oficines a la meitat (entre altres coses). Un poc més tard, va fer fallida el Banesto, comandat per un tal Mario Conde. Un episodi més que confús que també va permetre sobreviure aquell dinosaure bancari fins fa poc, quan el Santander, propietari de la marca, el va fer desaparèixer definitivament.

Pel camí, la Caja Postal, el Banco exterior de España i alguna cosa més, es va unificar en un grup públic que es deia Argentaria. I el president d’allò va passar a ser un tal Francisco González. Al final dels anys noranta, coincidint amb la crisi que va arribar després de les olimpíades de Barcelona, es van haver de fusionar tots dos bancs. I va nèixer el BBVA. Curiosament, tot i que Argentaria era el grup més petit, el nou president va ser el d’Argentaria. Aquell Francisco González, tot i que com a copresident tenia a Emilio Ybarra, del BBV. Però l’home fort de tot plegat era el González. En bona lògica, un hauria de pensar que aquest home era el més competent. El qui millor gestionaria aquell banc tan gros. Però no. Poc després, en els primers anys 2000, va decidir entrar en el mercat xinès sense saber res més que allà hi havia molts xinesos i que era una economia creixent. Pocs anys després, el banc va haver d’eixir d’allà perdent bous i esquelles. Unes pèrdues de més de 2300 milions que van pagar els accionistes i segurament tots els clients, també. Però l’home va continuar al front del banc. Més endavant, amb la famosa bombolla immobiliària, el BBVA va ser un dels bancs rescatats amb injeccions a fons perdut de mai sabrem quants milions d’euros. I ara, darrerament, el mateix banc, sota la direcció del mateix directiu, s’ha embarcat en una operació amb Turquia que sembla que es pot emportar per davant tot el banc, sense possibilitats de rescat. La credibilitat internacional ja s’ha esvaït del tot. I el cas és que, el mateix subjecte, l’any que ve s’ha de retirar perquè ja és molt vell. Duu vint anys al capdavant de la entitat. I amb un sou que no és ni de mil ni de deu mil euros al mes. És de molt més. I com a comiat, s’endurà 110 milions d’euros. Com a premi per haver enfonsat tres vegades el BBVA i una Argentària. Tot un exemple de premi a la competència. O no?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *