El diumenge vaig anar a veure una mascletà a València. Després, inspirat per una gentada al carrer, tot de potents petards i un helicòpter sobrevolant-ho tot, se’m va acudir una idea. Un conte. Ací us el deixe. Si voleu, ja em direu què us ha semblat.
La mascletà.
Faltaven cinc minuts per a les dues. Els carrers que donaven a la plaça ja estaven atapeïts de gent que maldava per arribar tan avant com fora possible. Miquel, el cap de la pirotècnica Llopis, es mirava els seus tècnics, Julià i Micalet, que ho tenien tot a punt. I, de tant en tant, llençava una mirada cap al balcó de l’ajuntament, on totes les autoritats, convidats i falleres, ja havien ocupat els seus llocs. Malgrat la gentada que envaïa tot el barri, no hi havia massa cridòria. Tots estava més expectant que altra cosa. Un parell de xarangues animaven la gent, per ací i per allà.
El tinent Peris s’ho mirava tot des del seu vehicle de comandament. Des d’allà, estava connectat amb totes les seues unitats de terra, més de vint vehicles, i també amb la unitat aèria. Un helicòpter que sobrevolava tota la zona. L’objectiu era evitar qualsevol mena d’incident.
Pasqual Artero no tenia ningú al davant. Podria veure la mascletada des de ben prop. Tanmateix, la seua feina de bomber no li permetria dedicar-se a gaudir de l’espectacle. Havia d’estar atent a qualsevol incident que es produís. A la seua esquerra, a vuit o deu passes, els dos sanitaris de l’ambulància també tenien totes les paperetes per a veure-ho tot des de primera fila.
Inconscientment, el comandant Barco es va mirar el rellotge que duia a la monyica. Faltaven tres minuts per a les dues en punt. Amb la mà, li assenyalava el rumb al pilot. I gaudia com un xiquet mentre l’aparell anava donant voltes al barri. Allà baix, es veia la plaça i s’apreciava perfectament tota la gentada que s’estenia per tots els carrers que hi arribaven però que no podien arribar.
És per una qüestió de seguretat – pensava. Mentia i ho sabia.
De sobte, va sentir pels auriculars com el pilot li indicava la conveniència d’augmentar l’alçada del vol.
─No cal, no. Ací estem bé.
Va respondre ell; perquè li interessava particularment saber si la seua esposa li feia el salt. I si li’l feia, era gairebé segur que ara mateix s’estaria al terrat de l’edifici del Xavo. Perquè el sospitós d’adornar el front del comandant era un alt executiu de la firma d’assegurances que ocupava gran part d’aquell edifici.
─La mala puta. Si la veig allà, sabrà qui sóc jo. Ja veurem com m’ho explica, això.
Anava rosegant, al temps que l’helicòpter feia una altra passada just per damunt de l’edifici i els segons s’escolaven sense remei.
El públic havia començat a bramar amb força. A la major part de rellotges ja eren les dues i encara no havia passat res. De sobte, es va sentir una veu. Una veu de xiqueta, augmentada per una megafonia potent, que cridava:
─Senyor pirotècnic. Pot començar la mascletà.
De seguida, Micalet es va inclinar sobre la primera sèrie i va encendre la metxa. Encara no s’havia fet ni una passa enrere quan Julià feia el mateix amb la sèrie del costat. Els coets van començar a esclatar. El soroll va envair la plaça i tot el públic va emmudir, mentre el fum, d’una blancor sorprenentment immaculada, anava envaint l’espai.
─Pot ser que pugem una mica, comandant?
Va preguntar el pilot. Però just en aquell instant una parella havia arribar a la barana del terrat de l’edifici del Xavo. Per això el comandant Barco va negar-se amb vehemència. Volia estar ben segur que era ella, abans de prendre cap decisió irreversible.
─Ací cap alfa. No està una mica baix, voltor?
La veu del tinent Peris va ressonar als auriculars del pilot i també als del comandant Barco. El pilot va callar, perquè només era un manat. El comandant fou qui va respondre:
─De seguida ho corregim.
Però al mateix temps li va indicar al pilot que anés cap a l’edifici del Xavo. I li va dir:
─Passes per damunt d’allà i després ja et pots elevar o fer el què vulgues.
El pilot va obeir automàticament. Al capdavall, aquella era la seua feina. Complir ordres. Per això va travessar la plaça. I es va sorprendre quan va veure com un dels masclets s’enlairava justr cap a ell.
Passarem.
Va pensar. I tot seguit, va sentir l’explosió. De seguida, el control de l’aparell va esdevindre impossible. l’impacte li havia afectat la cua. Havia perdut qualsevol mena de control sobre el rotor de cua. L’helicòpter va continuar avançant mentre perdia alçada. Però tampoc podia controlar la direcció. Així és que s’anava escorant cap a la seua esquerra. Així fou com va veure que enfilava sense remei l’avinguda del marqués de Sotelo mentre seguia perdent alçada.
Julià i Micalet no es van arribar a adonar de res. Concentrats en la seua feina, ni van arribar a veure que l’helicòpter ja no planava damunt seu. Les autoritats, des del balcó de l’ajuntament sí que en van ser conscients. De fet, gairebé tothom va córrer a refugiar-se dins de l’edifici. Només l’alcalde, es va mantindre ferm. Des d’allà ho va veure tot. Com la gentada que hi havia al carrer, que van veure com l’aparell perdia alçada i se’ls abraonava. De sobte, tots van voler fugir, però no era possible. Hi havia massa gent i no hi havia ni temps ni lloc per a organitzar una evacuació. Malgrat els esforços desesperats dels agent que hi havia vigilant, encara que tothom va fer tant com va poder per a esquivar aquell pardal d’acer que els queia a sobre; tot i que el tinent Peris va estar a punt de tornar-se boig davant la impossibilitat de fer res per a evitar una tragèdia, al final els ferits van ser vuitanta nou i els morts van arribar a la dotzena.
Això, sense comptar al pilot i al comandant Barco, que van començar a la nòmina de ferits i van acabar a la de morts després de més d’una setmana.
Llavors va ser quan Esperanza Valera, la seua esposa, esdevinguda vídua gràcies a una tragèdia que ella no havia provocat, va respirar alleugerida. Ara, sense cap lligam amb aquell homenot que es pensava que ella era un objecte de la seua propietat, podia recomençar una vida nova.
─Al capdavall, de qualsevol tragèdia, sempre hi ha alguna conseqüència positiva.
Va mormolar, mentre eixia del tanatori de l’hospital de la Fe. Ruth, la germana bessona, l’esperava fora. Mentre totes dues anaven cap a la cafeteria, Ruth li anava explicant:
─Et jure que, quan va començar a vindre cap a nosaltres, em pensava que ens estampava l’helicòpter al cap. No saps com em vaig espantar. Fins i tot em va semblar veure que ens mirava amb odi.
─Ara ja no t’has d’amoïnar, germana. No vos ha passat res, ni a tu ni a Lluís.
Li va respondre l’al·ludida. Curiosament, cinc anys després, va patir greus ferides en ser atacada amb un ganivet pel seu espòs gelós. Un executiu d’una firma d’assegurances molt coneguda. I és que sempre es diu que l’home és l’únic animal capaç d’entropessar dues vegades amb la mateixa pedra. I la dona, es veu que també n’és, de capaç.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!