Ara que queda clar que hi ha molta corrupció, que hi ha molts polítics corruptes i molts “empresaris” corruptors, se senten veus que tornen a repetir allò de què “amb Franco, no passava”. I no és ben bé així. De fet, tampoc és tan diferent. Amb Franco ja passaven coses com les d’ara. I abans, també. Però em limitaré a esmentar-ne algunes:
El cas Sofico, per exemple. Una immobiliària que es va expandir fins a l’infinit i que va fer fallida fraudulenta el 1974. I allà també hi havia implicats alts càrrecs del franquisme.
O el cas Matesa, una empresa que fabricava telers sense llançadora i on el 1969 es va destapar un cas de corrupció que va costar més d’onze mil milions de pessetes del moment a l’estat
Manufacturas Metálicas Madrileñas , que es dedicava a la fabricació de cassoles d’alumini, també va tindre un escàndol en aquells anys; però el conflicte es va resoldre sense arribar als tribunals perquè semblava que hi estava implicat un germà del dictador, Nicolás Franco.
O el cas Reace, també conegut com el de Redondela, on van desaparèixer milions de litres d’oli, el 1972; oli que depenia de la Comisaria de Abastecimientos y Transportes. Allà, el jutge que va aconseguir que cap personatge important del franquisme, ni molt menys el propi germà del dictador, quedara implicat va ser el pare de l’actual Presidente, Mariano Rajoy Sobredo. Curiosament, de seguida els quatre fills del jutge van aprovar oposicions de registrador de la propietat o de notari.
I em podreu demanar, ara, de quin mecanisme parle. Del mecanisme de la prestidigitació. Es tracta de buscar un personatge sobre el qual es fa recaure tota l’atenció per tal que ningú es fixe en allò que està passant de veritat. En aquells temps, el personatge era Eleuterio Sánchez, de malnom “El Lute”. Un home nascut a una xabola el 1942, delinqüent habitual que va començar furtant tres gallines per necessitat i que es va fer famós per les seues fugues. Els diaris n’anaven plens i era conegut com “El enemigo público número uno”. Mentre tots es fixaven en ell, els escàndols financers ens feien perdre desenes de milions de pessetes o enfonsaven en la misèria milers de petits inversors.
Ara mateix, mentre els casos de corrupció haurien d’enfonsar el PP i tots els seus dirigents de qualsevol mida, tothom parla de Puigdemont. I a Espanya torna a ser l’enemic públic número un, al temps que els qui manen els van robant tant com poden. Fins ara, es veu que el mecanisme ha funcionat. Només les xarxes socials l’amenacen. Pot ser per això, també, els molesta la llibertat de l’internet.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!