Mentre tothom parla, parlem, de Catalunya, de la independència, de la República, dels presos polítics, de les escasses (per no dir nul·les) raons jurídiques per a empresonar a càrrecs electes catalans, al mateix temps que tots ens fixem en això, hi ha una altra cosa que passa, al nostre voltant. Els casos de corrupció entre els qui ens governen (a l’Estat Espanyol) van arribant als jutjats de manera implacable i impossible d’aturar. Amb unes evidències que són esfereïdores. Per exemple: resulta curiós que M. Rajoy, del PP, encara no acabe d’estar clar si es tracta del mateix personatge que fa de primer ministre o és algú altre. El que està clar és que aquest personatge va rebre sobres (de color groc) amb bitllets de procedència delictiva (de comissions pagades al PP per part d’empreses que es lucraven obtenint contractes públics que falsificaven i que al final han acabat amb sobrecosts inversemblants). El darrer en eixir de la presó, l’inefable Ignacio González de Astarloa.
També resulta molt curiós que els acusats de tota aquesta mena de delictes, polítics en actiu, arriben vora el miler sense que es parle de res diferent de «casos aïllats». I no només. Mentre mig Govern està tancat a la presó sense cap causa penalment punible, dels corruptes no n’hi ha gairebé cap, a la presó. I aquells que, quan ja es fa impossible d’ocultar els seus delictes acaben a la presó, d’una manera discreta però sistemàtica, van essent indultats per un poder executiu espanyol que és, de fet, l’únic poder que hi ha. Amb un parlamento que no exerceix com a tal i amb unes instàncies judicials que obeeixen els seus dictats fil per randa.
Tot plegat fa molt evident el fet que a Espanya, ara mateix, hi ha un govern amb uns nivells de corrupció elevadíssims. Que la Democràcia ja ha deixat d’existir d’una manera real. Que, quan algú pretén cridar l’atenció sobre la corrupció i els robatoris dels quals som víctimes dia rere dia aquells que hem tingut la sort (o dissort) de viure en el seu territori, automàticament es troba amb un mur de silenci. Un país on tots els mitjans de comunicació callen sobre aquest tema, perquè o bé estan massa endeutats amb els grups empresarials que les perpetren o bé ja en formen directament part.
Al mateix temps, Europa no fa res. No fa res, segurament per dues raons. D’una banda perquè el deute espanyol és monumental i tenen por de fer caure en fallida alguns dels seus bancs o fins i tot la pròpia Unió Europea. Per aquesta banda poden estar tranquils. Espanya acabarà fent fallida, com ho ha fet desenes de vegades des dels temps de Felipe II (tres fallides) fins a la penúltima, d’Isabel II (quan es va fer construir els trens per anar a «los reales sitios». Així és que el deute ja el poden descomptar dels seus balanços. No el cobraran. I d’altra banda, hi ha alguns personatges dirigint Europa ara mateix que també semblen del mateix equip que els governants espanyols. Per esmentar-ne només un, el president de la comissió europea, el senyor Juncker, també eixia esmentat en els anomenats «papers de Panamà».
I encara hi ha un altre factor molt important. A Espanya, fer apologia del nazisme és gratuït. I fins i tot les autoritats et poden riure la gràcia. No és una casualitat. Espanya fou, després de l’ensulsiada del tercer Reich, el lloc on es van refugiar centenars o milers de jerarques nazis. El règim de Franco els va amparar, protegir i defensar. I a l’anomenada Transición, no es va fer net amb ningú de l’administració franquista. Tots van seguir als seus llocs, convertits miraculosament en “demócratas de toda la vida”. Tant és així, que el Tribunal de Órden Público es va transformar, sense més, en la Audiencia Nacional. per a jutjar “delictes especials”. Anys enrere, els de terrorisme, però quan convé, tot allò que convinga. D’allà era jutge Garzón el 92, quan la garzonada. O la jutgessa Lamela, ara mateix.
De manera que hem de tornar al començament. La única manera de sobreviure a un pantà de corrupció i intolerància com el que ens té presoners, és marxar. No sembla haver cap possibilitat de netejar-lo, perquè en general, la gent que hi viu, està molt desinformada. O ja li està bé. O totes dues coses. El que no té sentit és dedicar uns esforços a fer pedagogia quan la resposta que s’hi obté es pot resumir en aquella estúpida frase: «a por ellos». Doncs això; cal eixir-ne, cames ajudeu-me. Millor demà que demà passat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!