Des de la Plana

Sembla que, després de molts dies de dures negociacions, el Govern Grec i la Troika s’apropen a un acord. Només per això, la eufòria s’escampa per les borses. I tothom sembla que ha d’estar molt satisfet.

Però a l’hora de la veritat, l’únic que sembla importar a aquesta Troika és cobrar el deute que té Grècia. Un deute que és conseqüència de l’impagament per part de l’Estat Grec d’uns préstecs que van concedir en el seu moment uns quants bancs, principalment francesos i alemanys.

Quan es va fer evident que aquest deute no era retornable, aleshores, aquesta mateixa Troika va “deixar” aquests diners a Grècia per tal que pogués retornar l’antic deute i evitar així la fallida dels bancs implicats. En realitat, els diners mai van arribar a Grècia. S’anaven (i es van) donant a mesura que els bancs han de cobrar els terminis del seu “préstec”. És allò de demanar un préstec per pagar-ne un altre quan no tens ingressos. Un impossible.

De passada, s’obliga a Grècia a fer retallades per estalviar i poder contribuir a pagar. Però aquestes retallades són sempre del tipus despatxem metges dels hospitals o mestres de les escoles. Amb això, s’aconsegueix empitjorar la salut de la població i també la seva formació. En major mesura, es disminueix l’activitat econòmica. Però no hi ha mesures (fins ara, al menys) com ara perseguim als defraudadors a l’hisenda pública, o augmentar els imposts a les grans fortunes.

Altres mesures que s’han pres, han segut privatitzar actius atractius de l’Estat. Com els ports, o els terrenys de l’antiga vila olímpica. Això, però s’ha fet a preus molt baixos i, sovint, amb una única oferta. Em podeu dir malpensat, però sembla que s’ha fet trampa, en aquesta mena de processos.

El cas és que sembla ser que hi ha una certa connivència entre els bancs implicats i els polítics alemanys i francesos que ara mateix estan en el poder, juntament amb els responsables del FMI, el Banc Central Europeu i la pròpia Comissió Europea per tal que res canvie. És a dir; que si cal que els grecs es morguen per falta d’assistència, o que no puguen anar a l’escola i que un percentatge elevat de la seva població visca en la misèria, doncs endavant. I això, només per aconseguir que unes institucions financeres que en un escenari de lliure competència estarien en fallida, nominalment no ho estiguen.

Però possiblement, tots aquests “experts” no han tingut en compte un factor.

La Unió Europea sempre ha tingut detractors. Els nacionalistes d’extrema dreta, sempre han estat en contra, a Alemanya, a Grècia, o aquí.

La gràcia que tenia era que afavoria i semblava que garantia un cert estat del benestar per a atots els seus ciutadans.

Si amb la seva política cada vegada hi ha més exclosos, aquests no poder fer altra cosa que transformar-se en euroexcèptics. I encara més si les institucions europees semblen cada vegada més llunyanes, més opaques i menys democràtiques.

Possiblement doncs, amb aquest comportament que van mostrant, les autoritats europees aniran aconseguint, a poc a poc, més i més rebuig entre la població que els ha de donar suport. I això, dut una mica més enllà, només pot acabar amb la dissolució de la pròpia Unió Europea. Que, lògicament, duria aparellada la desaparició de la moneda única.

Als responsables físics, això tal vegada no els afecte, perquè segur que tenen més d’un raconet en algun paradís fiscal i no tots seran en euros. Parlem de personatges com Christine Lagarde o Rodrigo Rato, per exemple. Però de ben segur que més d’un responsable de la Unió Europea pot acabar lamentant haver contribuït a la seva desaparició.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!