Des de la Plana

Cavallers. Els valencians ja tenim una llei que ens diu quins són els nostres signes d’identitat. Tot i que llegir-la tota és difícil, la veritat és que no té desperdici. Si us animeu, només són tretze pàgines. Allà se’n explica quines són les nostres senyes d’identitat. i aquestes van, des de la bandera de la ciutat de València, que a la Transició els partits del moment van decidir que seria la de tots els valencians, fins al segle d’or literari. La resta de segles literaris ja no. Pel camí, també queden elevats als altars de les senyes d’identitat la pirotàcnia, les gaiates (instituides pel governador civil Camarada Andino el 1945) o les falles i les fogueres. També, com no podia ser d’altra manera, la llengua valenciana. Una llengua que cap dels qui han aprovat aquesta llei coneix ni s’estima, però que si alguna cosa està clara és que no té res a veure amb el català. Per més que s’assemble. També són patrimoni dels valencians els “bous per la vila”. Res a veure amb els encierros com els de san Fermín o els mateixos bous que es fan per les terres de l’Ebre. I les bandes de música i els instruments tradicionals valencians. Ah! I els reials monestirs de santa Maria del Puig i el de santa Maria de la Valldigna. la resta de monestirs que es foten. O que els assolen directament per fer un nou PAI.

Per si no n’hi hagués prou, els ensenyants hauran d’estar ben informats per poder ensenyar als seus alumnes què és i què no és valencià. Per exemple: la paella sí. I la fideuà, també. En canvi, el rossejat ja no. Ni l’olla de col tampoc es veu que siga massa valenciana. Ni la truita de pataca, que aquesta es veu de seguida que és espanyola. Els bunyols, que també es poden dir figues albardades segur que hi són, però els bunyols urbanístics, que són del que més ens identifica al món, no hi apareixen. Ni tampoc els delinqüents de tota mena asseguts a poltrones oficials.

També són valencians els esports valencians, com el tir i arrossegament, la columbibultura, la pilota valenciana (el raspall no apareix, per exemple) i la vela llatina (possiblement per aquesta darrera afirmació hauran demanat permís a Roma)

Segons aquesta llei, tots aquells que no combreguem amb les rodes de molí que hi ha, serem mals valencians. I no rebrem ni subvencions ni res. I per a garantir l’aplicació d’aquesta llei-moniato es crea un Observatori de les Senyes d’Identitat. I per a que us en feu una idea, de moment, aquest “ent” estarà presidit per un parell de consellers o conselleres del govern (o desgovern) que hi ha i format per uns quants personatges que semblen triats a pols. Des d’un representant de la federació de colombicultura fins a un representant de les penyes dels bous al carrer (que, amb tots els respectes ja em direu què representen a l’hora de decidir si un científic que viu a Castelló i estudia el cultiu de tomaques en hivernacle és o no valencià. I si ho és o no, això a qui li importa). Consulteu l’article 28 a la pàgina 10, que em fa mandra repetir el que hi ha allà.

La llei entra en vigor avui mateix, 10 d’abril de 2015. Però veient que les properes eleccions són el 24 de maig, als qui l’han votada en solitari, els queden només 44 dies per remenar les cireres. Es veu d’una hora lluny que aquest text només és un moviment desesperat per evitar l’inevitable. El seu enfonsament definitiu. Esperem que als que entren a formar part del nou govern no se’ls acudesca mantindre ni tan sols un dia una barbaritat com aquesta. Més que res, per dues raons. En primer lloc, perquè amb aquesta llei en vigor, el principal tret d’identitat dels valencians seria ser rídículs i patètics. I en segon lloc, perquè la gent, el Poble Valencià ja n’estem fins el capdamunt de pocavergonyes que ens roben, ens menyspreen i, a més, ens pretenen dir com som i què hem de fer i què no fer.

De manera que, als nous, més els val espavilar-se.

I, per als qui l’han votada, la pena serà la pitjor de totes. L’oblit i el menyspreu. No representen ningú. Al capdavall, si a un valencià li agraden els bous, o els coets o la paella o tocar l’armònica (instrument no valencià tradicional), tot això també li pot agradar a un xinès o a un català. I si a un valencià no li agrada la paella, no per això deixarà de ser valencià. perquè si així fora, seria molt fàcil declarar-se insubmís. pose per cas. A mi, que m’agrada la paella amb xarxofa (a l’hivern) se m’hauria de considerar mal valencià. I, per tant, em podria declarar insubmís a pagar la part “autonòmica” dels meus impostos a aquesta comunitat. Els podria decidir pagar a una altra. Per seguir amb la broma, una vegada a Extremadura, em van servir una paella amb una flanera. O a Santander, me la van treure amb llonganisses. I d’això, la seva llei, no en diu res. A veure si s’hauran enganyat?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!