Només un apunt.

imagesAra mateix, sembla que hi ha una mica de desconcert. Ja no sabem què ens convé. Si és millor la independència o pot ser siga millor un canvi en el tarannà del Gobierno de la Nación. Com segurament els que entraran seran millors que els que se’n van, això serà fàcil de millorar, tot anirà millor, etc, etc.

El que hem de tindre tots clar és que ser independent té un preu. És com madurar, fer-se major i anar-se’n de casa dels pares. Mentre vius allà, has de complir unes normes determinades, però a canvi tens garantides unes necessitats bàsiques. Menges, dorms, vas net i fins i tot pots disposar de diners per a oci (amb un horari pactat).

Evidentment, en el moment en el qual una persona decideix que s’independitza, ha de resoldre problemes que fins aleshores ni tan sols sabia que existien: ha de fer-se càrrec de totes les factures, ha de netejar casa, cuinar, comprar i decidir, pose per cas què es menjarà l’endemà o al cap de dos o tres dies. I tot això suposa un esforç. En ocasions, suposa un esforç molt gros.

Però a canvi, un és lliure de fer el que estime més oportú en cada moment. Si un preferix no fer el llit, ho pot fer. Aquesta és la seva norma. Esdevé la seva pròpia autoritat. Mai ningú que haja deixat casa dels pares, quan ha tornat després, s’ha pogut adaptar amb facilitat. Perquè cadascú té, tenim, les nostres manies. I quan vius sol, quan esdevens la pròpia autoritat, tornar-te a sotmetre a una altra autoritat és molt difícil.

I aquest és el cas, ara mateix. Vivim a casa dels pares, però a més, els nostres són uns pares que ens maltracten. I molt. Ens diuen que només som bons per a treballar, però que no podem tindre la nostra bandera, els nostres trens, els nostres diners (som dels pocs que treballen a la casa dels pares) i ens volen tractar com a esclaus. Com ho han fet sempre. Fins i tot ens volen dir a quin equip de futbol hem de victorejar. Encara que ni tan sols ens agrade el futbol.

El problema rau en que, a les hores de menjar, ens posen un plat a taula (mig buit) i ens deixen viure a casa (per la qual cosa paguem un lloguer exagerat).

I encara així hi ha gent a la qual li fa mandra anar-se’n. És allò de “l’estat sobirà dins d’un estat plurinacional”, del “proper canvi que sí que serà un canvi” i de totes aquestes automentides pietoses.

No. L’Estat Espanyol no canviarà ni ara ni mai. No ho ha fet des que existeix. Per això la resta de països del seu ex-imperi se n’han anat. I no n’hi ha cap que haja tornat mai. Per cap raó.

I, a més, hi ha un problema afegit. El Estado Español, en els darrers temps, de fet des del segle XV, ha anat perdent importància mundial, desastre rere desastre. Ara mateix, amb el deute que té i amb les expectatives econòmiques reals que té, voreja la inviabilitat més absoluta. I això vol dir, ni més ni menys, que està prop d’un colapse fatal. O, com es diu dels pares, els pares no duren per sempre. Sempre (a menys que els fills morin abans que els pares que és una gran desgràcia) hi ha un moment, en el qual els fills s’han d’independitzar dels pares. No hi ha més remei. Us imagineu adaptant la vostra vida a uns pares vells, xacrosos i sempre de mal humor? Que us prohibeixen eixir si no torneu a casa abans de les nou? Amb trenta anys i feina pròpia? I que no els sembla bé cap de les vostres amistats, aficions o dèries? Que remuguen de la vostra feina però que us exigeixen que els doneu el sou per tal que ells l’adminsitren per donar-vos la setmanada? Per cert, cada vegada més escarransida.

De manera, catalans, que no sigueu mandrosos. D’acord que ens caldrà anar a comprar, preparar el menjar i pensar quines seran les nostres prioritats, però és que si no ho fem ara, és quasi segur que el nostre pare maltractador ens escanyarà més prompte que tard. I aleshores, qualsevol lamentació no servirà per a res. A ningú. De manera que no us ho penseu més. Cal fer el pas. No hi ha cap més eixida. No podem amagar-nos sempre darrere d’algú altre. En algun moment cal que prenguem alguna iniciativa nosaltres mateixos. I que ens fem responsables del que fem. Tots i cadascú de nosaltres. Sense por. Segur que no ho farem tot bé, però segur que ens en sortirem. Segur que sí.

Cap a la independència.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *