La fi de l’antic règim

Ara, Jordi Pujol ha confessat que tenia diners “irregulars” a Suïssa des de fa 34 anys. Amb ell cau el qui, tal vegada, era el darrer mite de la Transició.

Jordi Pujol confessà ahir, per sorpresa, que tenia diners de manera irregular a Suïssa. I, pel que ja diu la Vanguàrdia hui mateix, es veu que també en tenia a Andorra. O en té, que tant és. Alguna cosa s’hauria pogut intuir veient la dimissió del seu fill Oriol fa pocs dies, però jo no vaig ser tan perspicaç.

De seguida, els “grans” diaris espanyols (els dic grans tot i cap d’ells arriba als dos-cents mil exemplars diaris i només dos passen dels cent-mil) s’han llençat com a feres. I, per extensió, si Pujol defraudava, ho feien i fan tots els nacionalistes i els catalans. I no cal dir res més.

En un primer moment, vaig pensar, com també ho feu Vicent Partal en el seu segon editorial del dia 25, que era un desastre per Catalunya. Però com soc optimista de mena, he pensat si hi podia haver  conseqüències positives. I pense que n’he trobat.

1.- Tots els mitjans de comunicació espanyols, tots, en faran safareig sense mesura d’un fet que és cert. Però això els deixa molt localitzats. Al capdavall, si Jordi Pujol no ha trobat el moment de regularitzar uns diners, tampoc ho estan fent la resta de partits polítics del sistema. En especial, el PP i el PSOE. Per ací, poca diferència, al capdavall.

2.- Mentre estiguen entretesos amb aquest asumpte, no en buscaran d’altres. I això deixarà les mans més lliures per continuar treballant en la única cosa que interessa de veritat: la independència de Catalunya. Ara, el més immediat és la negativa a dialogar del govern de Madrid, que es pensa que té munició nova. I no. És molt vella. Té trenta quatre anys. És anterior al colp d’estat del 23F del 81. Al capdavall, Jordi Pujol no ha fet res diferent al que han fet i fan encara les oligarquies extractores espanyoles. No hi ha res més clàssic.

3.- El que cau és un mite. Jordi Pujol. I ell mateix, poques setmanes enrere, va afirmar “la tercera via era jo”. Aquesta mateixa tercera via que ara la vicepresidenta del Govern de Madrid acaba de matar abans de poder-la ni encetar, la que molts ja deiem fa anys i panys que mai ha existit de veritat, era Jordi Pujol. I el mite ha caigut. Era mortal, com la resta dels mortals.

Per tant, el que s’acaba d’ensorrar era el darrer símbol més o menys intacte de l’Antic Règim. Aquell que nasqué dels Decrets de Nova Planta, que enfonsà una i altra vegada les economies dels Països Catalans, que els catalanistes de fa cent anys pensaven que es podia arreglar només pujant el nivell de vida de l’eternament endarrerida Espanya, el que al llarg de la Guerra Civil tots dos bàndols defensaven: “Antes roja que rota” (Franco) o “Prefiero a Franco antes que ver a Cataluña desgajada de España” (Negrín).

La mateixa Espanya modèl·lica, democràtica, moderna, cosmopolita i rica de la Transició. Ara ja hem pogut veure que tota la Transició, des del Rei fins a Pujol, era tot de mentida. No n’hi havia, ni hi ha encara, un pam de net.

Per tant, el fet lamentable ha aclarit un dubte que encara podia afectar als indecisos. D’Espanya, de les maneres de fer d’Espanya, de la seua economia, promeses, negocis, mercats, influència, ajut i comprensió, no podem esperar res de veritat. Al final, ens acabaran venent gat per llebre. I car. I encara haurem de donar les gràcies. L’únic camí possible és la independència.

I dues consideracions finals:

1.- No us crida l’atenció que, amb tants i tants països que s’han independitzat d’Espanya no n’hi haja cap que s’haja penedit mai?

2.- Penseu que el país, no s’acaba al Sènia ni a la costa. Quedem els valencians i els mallorquins. Com a mínim.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *