Però tant han estirat la corda, tancant canal 9, ràdio 9, TV3, Catalunya Ràdio, 151 línies educatives en valencià, negant infraestructures bàsiques com el corredor mediterrani, de negar les evidències de l’accident del metro, esventrant el Cabanyal, negant el que ja ha vist tothom del llatrocini de la trama Gürtel, després d’haver retallat sense misericòrdia en la llei de dependència, en sanitat i en tot allò que féra el més mínim tuf de valencià, la gent s’ha afartat. Ens hem afartat.
De manera que hui, després de greuges i greuges, d’escàndols de balafiament incomptables, hem eixit al carrer per dir PROU. I els hem tret targeta roja. Que vol dir que el poble els hem fet fora. Que tots els culpables, capitanejats per Fabra, Alberto, a qui ningú no ha votat, se n’han d’anar al carrer. I d’allà, on siga menester. Al jutjat, al calabós o senzillament a sa casa.
I ells què diran? Què respondran? Podríeu preguntar.
Jo vos ho diré. Ells diran: “Aquesta targeta no val, perquè era poca gent”.
Tant els és, la justícia de la targeta roja. Ells encara pensen que es podran escapolir, de la justícia inexorable del poble. Que poden arribar com estan fins les llunyanes eleccions autonòmiques del 2015. I espantats pel que es veuen vindre, amb unes enquestes que els fan fora sense remei a les primeres eleccions, només pensen a guanyar temps. De manera que la única excusa possible (per a unes intel·ligències mediocres com les seues) és aquesta. No ens en podem anar, perquè els qui ens ho demanen, són una minoria. I a nosaltres ens votà una majoria. (Ací tens, quin argument!)
Però no arriben a entendre l’abast del seu problema. Tant és, quanta gent els haja demanat hui que se’n vagen. Tant és. No és important, el nombre. De fet, és irrellevant. Perquè el fet important és que ja se’ls ha demanat obertament i sense cap remòs, QUE SE’N VAGEN! La gent està mobilitzada. S’ha posat a caminar. Ja no la tenen acovardida i tancada a casa.
I demà, o la setmana que ve, o d’ací a quinze dies, en serem més. I més. I cada dia més. I els tornarem a demanar el mateix. Que se’n vagen i que tornen el que han furtat. I que paguen pels delictes que han comés, amb l’agreujant de cometre’ls aprofitant els seus càrrecs.
I arribarà un dia en que estaran sols. Irremeiablement sols. I se n’hauran d’anar. I els haurem guanyat. Perquè no pot ser de cap altra manera.
És com els grans rius. Fa molt temps, un explorador africà explicava alguna cosa com ara, “al principi, només hi ha quatre filets d’aigua que sembla que no arribaran enlloc. Però només una miqueta més enllà, ja tens el Nil majestuós”.
I ara, la gent podem semblar això. Els quatre filets d’aigua; però ja poden cridar tant com vulguen que només sóm quatre gats. El gran riu que ha nascut els enviarà directament a la mar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!