Maillol, la forma sensual

“Les escultures estan molt bé, però els rostres són inexpressius, no estan gens treballats” sento que comenta algú a la sala d’exposicions. Segurament té raó, penso. Però, ben mirat, aquí rau la força d’Arístides Maillol. I és que l’obra de l’escultor rossellonès, vista en conjunt -com es pot fer aquests dies a La Pedrera de Barcelona- és un homenatge a la forma. O, millor dit, a les formes, a la bellesa del cos femení. Maillol s’inspirava en la natura, però no en feia la còpia exacta. De fet, no utilitzava models -excepte a la darrera etapa- sinó que les imaginava i en plasmava les corbes, els sacsons, el volum, fent-ne lluir tota la força expressiva, tota la sensualitat. I en aquest plantejament: quina importància té el rostre? Què hi fa que la mirada sigui buida, com a les escultures grecoromanes, si la forma parla per ella mateixa? Maillol connecta els clàssics amb la modernitat. I aquí rau la seva principal aportació. Una aportació estètica que, d’alguna manera, va ser precursora del Noucentisme artístic. Si encara no ho heu fet, deixeu-vos-hi endur.

Escultura: Banyista dreta pentinant-se

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *