CLAM PER A UNA CAMPANYA MASSIVA DE VAGUES DE FAM

L’EIX HITLER-MUSSOLINI-PETAIN-FRANCO RETARDA, DE MOMENT, EL RECONEIXEMENT INTERNACIONAL DE LA REPÚBLICA CATALANA

Ni la independència estava guanyada ni era a tocar de dits com deien alguns ni ara està enfonsada i esclafada com diuen per Madrid. La força de la República és la gent: són els enginyers informàtics que van deixar en ridícul els especialistes del CNP o de la GC, són els impressors que van imprimir milions de paperetes, són els dos milions i escaig de persones que van anar a votar a pesar de les hòsties que van repartir els policies espanyols, són els estibadors del moll de Barcelona, són els hotelers que es van negar a allotjar les forces d’ocupació, són els pagesos que ahir mateix amb els tractors van anar a defensar el Parlament de Catalunya, són els estudiants, els jubilats, els obrers, els autònoms, la petita i mitjana empresa, els advocats que van sortir al carrer per denunciar l’arbitrarietat de la justícia colonial, els mestres, els padrins, les tietes, els monjos de Montserrat… Aquesta gentada que ja s’ha independitzat mentalment d’Espanya hi era fa una setmana, hi era avui i hi serà demà i passat demà.

Què va passar dimarts? Idò que després de la proclamació de la República Catalana, el govern la va suspendre per pressions brutals de l’eix Berlín-Roma-París-Madrid; és a dir, per culpa de l’eix Merkel-Gentiloni-Marcron-Rajoy; o sigui, per culpa de l’eix Hitler-Mussolini-Petain-Franco; ni més ni manco.

Dit això, no s’ha de perdre la perspectiva i recordar que grups de diputats de Suïssa, Bèlgica, Dinamarca, Anglaterra… es van pronunciar a favor del referèndum d’autodeterminació i que el Parlament de Sardenya es va oferir per imprimir les paperetes que la GC anava requisant entrant d’una manera il·legal a les impremtes. Vull dir amb això que a Europa hi ha vida més enllà dels mercaders carronyaires sense escrúpols que es passen els drets humans pel folre dels calçons i que són representats per Merkel-Gentiloni-Marcron-Rajoy.

El referèndum d’autodeterminació ha coincidit amb el referèndum del poble kurd. Tots dos han donat un resultat similar, una majoria abassegadora a favor de la independència i tots dos han trobat els atacs brutals dels estats veïnats que veuen perillar els seus interessos (Síria, Turquia, Iran i Irak en el cas dels kurds i Espanya, França, Itàlia, Alemanya i el Vaticà, en el cas de Catalunya). La lliçó que ens ensenyen aquestes casos és que les aliances i les complicitats s’han d’anar a cercar enfora dels veïnats i arreu de tot al món, ja sigui a Àsia, a Àfrica, Amèrica, a Europa o a Austràlia. Com exemple tenim els kurds que tenen en aquests moments com a principals aliats Israel i els USA.

Durant els últims mesos he anat repetint una sèrie d’idees que ara vull recordar: els drets no se regalen sinó que se conquisten i tot avanç té un preu que s’ha de pagar, la independència és una cursa d’obstacles que cal superar, no ens ho posaria gens ni mica fàcil, a l’enemic mai no se li ha de perdre el respecte però també no se li ha de tenir por, David pot vèncer Goliat si no dubta ni vacil·la en el moment decisiu, la prevenció i l’anticipació són la millor arma per plantar cara a un enemic més poderós, no has de dir blat fins que no sigui dins el sac i ben lligat i fermat, etc.

Després del que va passar dimarts quan el govern Puigdemont – Junqueras va declarar la independència i tot seguit la va suspendre, sé que hi ha gent emprenyada i decebuda perquè això és un contratemps que no estava previst. Quan enmig de la lluita trobes un gran obstacle que t’impedeix avançar, l’experiència ensenya que cal mirar per enrere per recuperar oxigen i perspectiva, aprendre dels errors, reagrupar les forces, analitzar i focalitzar molt bé quin és l’obstacle a superar, i torna-m’hi que no ha estat res.

En defensa del govern Puigdemont – Junqueras cal dir que a pesar de les brutalitats adverses va complir la paraula: va prometre que els ciutadans podrien votar i van poder votar; van assegurar que hi hauria urnes, paperetes i cens electoral i així va ser i van deixar Rajoy en ridícul i amb un pam de nassos. Pel que fa al reconeixement internacional els esforços ingents del Govern fins avui no han donat els resultats desitjats, entre d’altres raons, perquè l’enemic espanyol ha jugat les seves cartes a la desesperada que han compromès i danyat fins i tot el prestigi i la credibilitat de la Unió Europea. Davant aquest obstacle pens que és un error tirar la tovallola i donar-se per vençut. RECORDAU-HO SEMPRE: NOMÉS ÉS DERROTAT AQUELL QUE S’HI DECLARA!

En conseqüència, pens que a hores d’ara no tot està per dut, ni de prop fer-hi! Una cosa és l’opinió pública, una altra cosa l’opinió publicada i una altra cosa són les elits polítiques que dirigeixen un estat. Durant els últims anys hem anat acumulant un crèdit immens davant la comunitat internacional que ara no podem tirar per la borda a la primera gran dificultat que ens posa l’eix Berlín-Roma-el Vaticà-París-Madrid. Fora de d’aquest eix sinistre hi ha vida, gran part de l’opinió pública europea està sensibilitzada i ja coneix la lluita de la República Catalana per néixer i consolidar-se. Les imatges de la policia i la GC espanyola massacrant sense pietat gent gran, joves, padrins, gent de mitjana edat… han donat la volta al món i han colpit el cor dels demòcrates de veritat. Cal insistir en el combat per guanyar l’opinió pública europea convençuts que els ciutadans d’Europa no poden consentir veure un president o un vicepresident de la República Catalana o els líders de l’ANC i Òmnium empresonats pels tribunals espanyols per haver posat urnes a disposició dels ciutadans per votar.

I ja acab: francament, no entenc com a hores d’ara arreu de Catalunya no hi ha una multitud de gent que dia 1 de setembre o com a molt tard, dia 11 de setembre, no se declaràs en vaga de fam en defensa dels drets fonamentals i de la democràcia. No ho entenc. No me passa pel cap que entre els set milions i escaig de catalans, ningú, absolutament ningú, fins avui no hagi pres com a exemple Lluís M. Xirinacs.

En situacions excepcionals calen solucions i mitjans excepcionals. Jo no me veig amb cor de demanar a algú que faci una cosa que jo no he fet abans. Per tant, no puc acabar aquest article fent una crida i un clam als ciutadans de Catalunya perquè hi hagi vagues de fam massives, transversals i arreu del mon com feien els monjos budistes o va fer Ghandi: als monestirs de Poblet i de Monserrat, al Parlament, als ajuntaments, als llocs on hi havia col.legis electorals, a les universitats… però també a Berlín, Roma, París, Londres, al parlament europeu, Nova York, Tòquio, etc. Vagues de fam per apel·lar a la consciència dels demòcrates del món i també per deixar en evidència la maldat l’eix Berlín-Roma- el Vaticà-París-Madrid.

A hores d’ara l’ANC i Òmnium Cultural, com ja vam fer al seu dia l’Assemblea de Docents de les Illes Balears, ja hem fet de tot: manifestacions, concentracions, cassolades, rebre bufetades per part de la policia espanyola, marxes, camisetes, assegudes, resistència passiva, desobediència civil, tractorades, cadenes humanes… I?

Idò ha arribat l’hora de treure el Sant Cristo gros a la processó: vagues de fam.

I què cal tenir en compte abans d’emprendre una vaga de fam:

1.- Primer, cal estar-ne plenament convençut, què fas i per què ho fas. La força mental i de voluntat és fonamental.
2.- Parlar amb la parella, la família o les persones de màxima confiança.
3.- Parlar amb un metge.
4.- Escollir un lloc tranquil on poder on poder aïllar-te i concentrar-te però no és imprescindible.
4.- No estar mai sol durant les vint-i-quatre hores i tenir en equip de suport integrat per portaveus, persones que s’encarreguin del contacte amb l’exterior via facebook, twitter… i,si pot ésser tot i que no és imprescindible, comptar amb l’assessorament d’un psicòleg.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *