Castell de somnis de Francesc Aguilar

Estem en ple procés d’elaboració de la declaració de sobirania pel parlament català a partir d’un esborrany presentat per CIU i ERC . Com que no sóc especialista en ciències polítiques, li pegue una ullada als diccionaris per estudiar aquest concepte de SOBIRANIA:

He tret de la consulta (que al final de l’escrit exposo en tota la seva extensió) unes idees interessants: El concepte de sobirania popular davant del concepte sobirania nacional, més restrictiu. El concepte de sobirania del consumidor, un tipus de poder ciutadà amb grans possibilitats de pressió. També la idea secular que un estat que no garanteix els drets dels seu ciutadans no es pot considerar un estat sobirà. (Foto, manifestació a Barcelona 10 de juliol de 2010) .

Estic pensant en Espanya ara i em pregunto si es pot considerar un estat sobirà i d’altra banda penso en Catalunya i en la responsabilitat que té de regeneració democràtica i participació popular.

Diferents definicions de SOBIRANIA

+++++ Segons el DIEC :

1 f. [LC] Qualitat de sobirà. La sobirania del rei.
2 f. [LC] Autoritat sobirana. Exercir la sobirania.
3 f. [PO] Qualitat del poder polític d’un estat o d’un organisme que no és sotmès a cap altre poder. Sobirania popular. Sobirania nacional.

+++++ El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana afegeix:

3 sobirania del consumidor ECON Situació dominant que, en una economia de mercat, correspon al consumidor, perquè és ell el qui decideix què, a qui, quan i on comprar.

+++++ L’Enciclopèdia Catalana diu:

[dr i polít i hist] Qualitat del poder polític d’un estat o d’un organisme que no és sotmès a cap altre poder.

L’antiga concepció teocràtica feia residir la sobirania en Déu, de qui la rebien, per delegació, els governants. Jean Bodin n’expressà la formulació clàssica, fonament de la monarquia absoluta, segons la qual el monarca tenia el poder suprem sobre tots els seus súbdits, amb l’única limitació de les lleis de Déu i de la natura. Hobbes desféu aquest darrer lligam religiós en presentar el monarca com a única font de poder. A partir de la Revolució Francesa es desenvolupà la concepció democràtica, formulada inicialment per Rousseau, amb el concepte de sobirania popular: la sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l’atorga als governants; això implica l’existència del sufragi universal. La burgesia triomfant, però, s’adherí a una concepció més conservadora, la de la sobirania nacional, formulada per primer cop per Sieyès: la sobirania resideix en la nació, considerada com a entitat real diferenciada dels individus que la integren, i representada per un parlament elegit per sufragi censatari, que permeté a la burgesia de consolidar el seu domini. La interdependència creixent de la societat mundial d’avui comporta una progressiva cessió de les sobiranies estatals en organismes supraestatals, com ara el Tribunal Internacional de Justícia, l’ONU o la Unió Europea.

++++++ La Viquipèdia diu:

La sobirania és una qualitat del poder polític d’un estat o d’un organisme que no és sotmès a cap altre poder. Etimològicament sobirania prové de «sobirà» i el sufixe -ia, denotant la qualitat d’un sobirà; aquest prové del llatí «super» (per sobre) + «anus» (pertinença, procedència, relació) i vol dir «el que té autoritat per sobre de tots». Tot i que el concepte de sobirania és un dels més difícils i espinosos de la teoria de l’Estat i de les ciències polítiques en general, podríem definir-la com el dret exclusiu d’exercir autoritat política suprema (legislativa, judicial i/o executiva) sobre una regió geogràfica, grup de gent o a un mateix. Representa doncs el poder legítim de darrera instància.

Això significa la inexistència teòrica de limitacions jurídiques al seu poder a l’àmbit (territorial o humà) que li pertany. Sí que n’hi podria haver de socials, com per exemple els drets històrics, o altres convencions implícites.

A l’hora de tractar sobre la sobirania, cal tractar sobre dos conceptes bàsics: l’un es l’àmbit d’aplicació, i l’altre el subjecte portador.

• L’àmbit d’aplicació és el conjunt d’entitats que se sotmeten a aquesta sobirania. Això inclou, normalment, a persones i propietats.

• El subjecte portador és aquella institució que en fa us de la sobirania, és a dir, la que fa exercici del seu poder.

A les democràcies el subjecte portador coincideix nominalment amb l’àmbit d’aplicació. A les dictadures el subjecte portador es més reduït que l’àmbit d’aplicació.

Traduït a llenguatge vulgar, a la democràcia un col·lectiu decideix sobre si mateix, mentre que a les dictadures una única persona, o un grup reduït d’elles, decideix sobre tot el col·lectiu. Sempre xerrant “en última instància”.

Fora de l’àmbit d’aplicació de les diverses sobiranies, existeix una anarquia, en el sentit pejoratiu de la paraula, on l’ordre no s’estableix per llei, sinó per la força bruta o la intriga. Actualment, això correspon a l’àmbit internacional, tot i que l’acord al que han arribat els països membres de l’Organització de les Nacions Unides suposa una harmonització dels diferents poders sobirans i el que alguns autors consideren els ciments d’una sobirania mundial. Actualment les Nacions Unides només requereixen que un estat sobirà tingui un govern efectiu i independent en un territori definit. D’acord amb les actuals normes del dret internacional, els Estats només estan obligats a tenir un sistema efectiu i independent del govern en virtut d’una comunitat en un territori definit.

Però això no sempre ha estat així. Durant segles, la idea de que un Estat podia ser sobirà estava sempre relacionada amb la seva capacitat per garantir els interessos dels seus ciutadans. Per tant, si un Estat no podia actuar per a protegir els interessos dels seus ciutadans, no podia ser considerat com un “estat sobirà”.

L’àmbit d’aplicació de la sobirania coincideix, també actualment, amb els anomenats Estats-Nació, mentre que el subjecte portador depèn de l’organització específica de cada país, dominant les democràcies.

S’ha de dir que un subjecte sobirà, en tenir la legitimitat del poder últim, també pot cedir competències a altres entitats, de forma explícita o implícita. D’aquesta forma reconeix drets individuals i col·lectius, ja sigui per conviccions ideològiques o pel simple fet de ser incapaç d’exercir realment la seva sobirania.

Existeixen diferents interpretacions sobre qui o què haurien de ser els àmbits d’aplicació i els subjectes portadors. Com a divisió inicial, existeixen dues famílies: les democràtiques i les dictatorials.

Ideologies democràtiques

Són aquelles on l’àmbit d’aplicació coincideix amb el subjecte portador. Taxonòmicament coincideixen amb les ideologies polítiques, i es divideix segons el que considerin que és el subjecte sobirà.

• Les ideologies individualistes consideren a l’individu portador ideal de la sobirania, la qual pot recuperar en tot moment, i que per tant tota construcció social no es més que l’atribució voluntària de competències.

• Les ideologies identitàries consideren que unes determinades entitats col·lectives son les portadores ideals de la sobirania, i que per tant es poden organitzar internament segons decideixin, mentre que de portes cap afora s’han de regir pel sistema anàrquic, amb la possibilitat de realitzar determinades construccions socials cedint voluntàriament competències. Com a exemple d’això estaria la Unió Europea.

• Les ideologies universalistes consideren a tota la humanitat com a portadora ideal de la sobirania, i per tant com la que hauria de reglamentar l’ordre pel qual ens regim tots. Recordem que aquest ordre pot reconèixer competències a altres entitats.

Ideologies dictatorials

Son aquelles on una o un grup de persones decideixen sobre un col·lectiu major. Taxonòmicament, es categoritza dins les ideologies parapolítiques, ja sigui perquè es consideri als dictadors com a representats sobre la terra d’una suposada sobirania divina, ja sigui per pur egocentrisme o egoisme.

• Les ideologies espirituals creuen en unes lleis, en una sobirania, establertes per una entitat supra-humana. Aquesta s’hauria de respectar, i per això es fa necessària la seva representació sobre la terra (per exemple, el Papa).

• Les ideologies egocèntriques consideren la seva visió del món com a l’ordre ideal, ignorant així possibles preferències d’altres individus.

• Les ideologies egoistes consideren a la mateixa persona (o grup d’elles) com a l’entitat a beneficiar-se, i per tant com a portador de la sobirania, mentre que els altres l’haurien de servir.