L’autonomia de l’ésser humà. L’ imaginari social al llarg del temps. (6)
En el context de la crisi de la institució catòlica a l’Europa dels segles XV i XVI les tesis de Martí Luter (1517) van suposar un qüestionament seriós i un primer trencament amb l’imaginari orgànic tradicional en el que la institució catòlica s’hi havia fet forta. A la dieta d’Augsburg de 1555 es codificà el principi “cuius regio, eius religio” pel qual l’emperador Carles i els prínceps germànics acorden instituir la llibertat religiosa als seus territoris i acabar amb les lluites fratricides per raó de la religió. Encara que aquesta opció només se circumscrivia a la potestat del príncep d’optar entre el catolicisme o el luteranisme -obviant els altres corrents protestants- com a religió oficial del seu territori, va suposar un nou pas, aquesta vegada polític, en el qüestionament de l’ ordre polític-religiós que es recolzava en aquell imaginari orgànic tradicional.
Dieta d’Augsburg. 1555
Uns anys més tard surt un opuscle en llengua alemanya que utilitza per primera vegada la paraula “autonomia” en el sentit de dret individual. Es tracta de l’obra publicada a Munich al 1586 pel secretari de la cort del Sacre Imperi Romà Germànic Andreas Erstenberger amb el pseudònim Franciscus Burgkardus: “dess Tractats De Autonomia. Das ist von Freystellung mehrerley Religion und Glauben” –Sobre l’Autonomia. Per a la lliure institució de la religió i la creença-. Burgkardus contraposa el principi protestant de la llibertat basada en l’individu i la seva consciència a la concepció tradicional de la llei i l’ordre orgànic natural de l’estat a la qual tothom està sotmès. L’opuscle de Burgkardus suposarà el reconeixement explícit de la llibertat de creença, precursor del llarg camí dels drets civils que encara avui al segle XXI maldem per culminar.
A diferència de Titus Livi o Juli César que a la seva època utilitzaven expressions com “potestas vivendi suis legibus” referìnt-se a potestat política dels pobles d’instituir les seves pròpies lleis, Marc Tuli Ciceró ja s´hi refereix amb el terme autonomia mantenint el sentit etimològic grec del dret de les ciutats a tenir els seus propis tribunals i viure conforme a les lleis pròpies.
Com hem vist en les entrades anteriors, l’experiència individual i la dignitat humana vol afirmar-se en els textos declaratius i ensems reivindicatius, entre d’altres, d’un Petrarca, Turmeda, Sibiuda, Pico della Mirandola, Erasme, Vives, de la Boétie o Montaigne. A partir de l’opuscle de Burgkardus l’autonomia es va anar entenent com l’assoliment de la llibertat de consciència i de religió i també incloïa la “potestas vivendi suis legibus” –“die Freyheit zu leben vor sich selbst” –la llibertat de viure segons la pròpia llei- .