· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · El Trinocle

A la corrua de personalitats humanistes que des del segle XV expressen en la seva obra el “gir antropològic”ja esmentat anteriorment els segueixen, ja al segle XVI,  dos autors notables per la seva originalitat: Étienne de La Boétie i Michel de Montaigne, dos personatges que conviuran en una relació d’amistat de connotacions transcendentals.

Étienne de La Boétie  (1530 – 1563)   Nascut a Sarlat (Périgord) en el sí d’una família aristocràtica, perd els pares molt aviat i resta a càrrec del seu oncle. Anirà a estudiar dret a Orleans, focus universitari de les humanitats de l’època, on abans de complir 18 anys escriurà la que serà una obra “fundadora”, com se la coneix a la França republicana: “Discours de la servitude volontaire” –Discurs de la servitud voluntària-, manuscrit que confiarà al qui serà el seu amic de l’ànima Michel de Montaigne.

Als 23 anys serà el conseller més jove del parlament de Bordeus, on al 1557 hi coneixerà Montaigne.  En aquesta època de parlamentari farà traduccions de Plutarc i Xenofont, escriurà poemes en llatí i francès  i un manuscrit en defensa del catolicisme però contra els abusos de l’església.  Serà un defensor de les idees de Michel de l’Hospital en la resolució pacífica dels cruents conflictes de religió que assolaren l’Europa renaixentista.  La disenteria provocarà la seva mort prematura als 33 anys amb gran desconsol de Montaigne.

En Jaume Casals i Pons, actual rector de la UPF, va escriure un article a l’Avui al gener de 1986 on “escenifica”el “Discurs” de La Boétie  del qual em permeto reproduir els primers paràgrafs per la seva excel·lent plasticitat:  “Imagineu-vos un Sena quasi potable, amb les ribes més verdes i desdibuixades. Entreu al Louvre, llampant, nou de trinca. Només fa vint anys que Francesc I va encomanar la seva construcció., al damunt de les pedres gastades del vell palau medieval. Passeu a la sala de ball. Hi trobareu un jove perigordí que bada admirant-ne la riquesa i les dimensions. Adoneu-vos de la presència de guàrdies que custodien els tresors i les portes de la sala. Un d’ells, un ganàpia amb un somriure esbiaixat i la mirada torta, ha aixecat imperceptiblement l’alabarda. Presteu atenció: la suspèn sobre el peu del jove badoc, afluixa els dits i … interromp l’èxtasi i la mirada infinita, l’escalfor d’una ment daurada i universal, antiga i pura. El jove us ve a demanar justícia i no obté de vosaltres sinó rialles i, després, paraules blanes aconsellant una calma ja immemorial i ja irrecuperable…  Imagineu-vos, ara, un pujol de la Güiena. La Güiena ben bé tal com avui es pot veure des d’un pujol, verda i torrada, amb la humitat matinera refrescant el sol i assuavint els colors dels boscos de castanyers, dels camins fàcils, del blat i de les vinyes. Però traieu-vos tres-cents trenta-vuit anys del damunt, sense vergonya històrica. El mateix jove del Louvre és dalt del pujol. No mira els camps, mira els cadàvers. Mira l’estesa que l’exèrcit “estranger”, el del delegat reial Montmorency, ha fet entre els seus compatriotes occitans revoltats… Imagineu-vos que s’editen en català les obres morals –Moralia– de Plutarc. Llegiu el tractat “Sobre la falsa vergonya”. Fixeu-vos en uns mots d’aquest autor eminent: “Els habitants d’Àsia són esclaus d’un sol home per no poder dir la síl·laba ´no´”. El jove del Louvre i del pujol tràgic, hel·lenista i autor precoç, coneix a fons l’obra de Plutarc… Els testimonis de D’Aubigné, De Thou i Montaigne, respectivament, cronistes tots ells del seu temps, ens asseguren que el jove ofès, desconcertat i estudiós és Étienne de La Boétie… tenia 18 anys quan va escriure el “Discurs de la servitud voluntària“ i ja havia visitat el palau del rei a París, acabava de contemplar el desastre conseqüent a la revolta de “la gabelle” (1548) i, lògicament entre molts altres, al costat de Xenofont i d’Aristòtil, havia llegit i traduït Plutarc”.

Seguint a Miguel Abensour i Marcel Gauchet, reeditors del “Discours” en la col·lecció “Critique de la politique”, Payot, París (1976), al 1571 Montaigne publica a París totes les obres de La Boétie a excepció del Discurs amb la intenció de reservar-lo per incloure’l com a peça central en el conjunt de tractats –Assajos- que ja havia començat a redactar.  Però amb gran desesperació seva al 1574 els partidaris calvinistes publiquen una edició pirata i parcial sense nom de l’autor i al 1576 una edició completa amb el nom de La Boétie en les “Mesmoires des Estats de France sous Charles le Neuvième” amb el títol de “Contr’un”.  Montaigne renuncia al seu projecte inicial sota pena de fer professió de fe calvinista i si en la seva primera edició dels Assajos de 1580 substitueix el Discurs per vint-i-nou sonets amorosos del difunt Étienne de La Boétie en l’edició de 1588 ja no els hi inclourà més .  Montaigne va qualificar el Discurs de declamació retòrica per treure-li importància, entre altres motius perquè malgrat ser una crítica radical de la tirania com a metàfora del poder polític, no deixava de ser una descripció opinable. Però  és Montaigne realment el censor de l’obra de La Boétie tal com diu la tesi clàssica ?  no es tracta més aviat d’un gest suprem d’amistat inspirat per la voluntat de posar per sempre més fora de l’abast dels inoportuns partisans calvinistes un text que van publicar sense entendre, tant ocupats com estaven  en forjar una nova opressió sota el pretext de la llibertat ?   Durant més de dos-cents anys el Discurs va tenir una circulació subterrània entre els esperits “perillosos” de l’època, llibertins i republicans, i entre aquells que al servei dels “amos” no deixaven de vigilar els enemics del poder establert.   Les idees del Discurs aniran aflorant amb més o menys nitidesa des del “Tractatus Theologico-Politicus” de Spinoza (1670) fins a “Les chaines de l’esclavage” de Marat , editat a Londres al 1774 i reeditat a París al 1792.  Però serà al segla XIX quan el Discurs serà introduït a l’escena política i el plantejament de la servitud voluntària formarà part del debat revolucionari del moviment social modern. Al 1835, temps de convulsions revolucionàries a tota Europa, Lamennais reedita l’obra: al 1853 Payen edita una de les còpies originals encarregades per Montaigne i que fins aleshores havia estat desapareguda; al 1856 Adolphe Dechastelet edita una transcripció al francès modern i ja no es deixarà de reeditar desenes de vegades fins als nostres dies.

Amb els ulls intel·ligents d’un jove estudiant brillant, La Boétie s’adona que malgrat la frivolitat en que actuen els cortesans reials i la cruesa de l’estament militar contra la població, aquesta segueix acceptant en el fons l’estat de dominació.  Una dominació que l’estat modern vol que sigui total;  ja no es tracta de controlar des de dalt i a distància una població a qui s’ha d’extraure un excedent econòmic sinó penetrar literalment en les capes més fines per fer-se amo de la seva esfera més íntima. Reglamentar-ho tot, redefinir-ho tot, codificar, “civilitzar” diran els més acèrrims servidors de l’estat.   De fet, La Boétie està captant el canvi de paradigma que suposa sentir-se part d’un cos social orgànic amb les prerrogatives i limitacions implícites assumides ancestralment a sentir-se subjugat a un sistema social piramidal organitzat al servei del poder polític absolut. La Boétie, encara que ho expressa d’una altra manera,  veu que aquest canvi s’està fent a consciència per part dels servidors pròxims al tirà mentre que la població, malgrat el rebuig que té per les noves imposicions fiscals i la manera d’exigir-les, manté inconscientment aquell imaginari social orgànic tradicional sense adonar-se de la mutació que suposa l’estat modern en construcció. Fins i tot,  el nou estat absolutista es recolzarà en el dret natural per justificar-se.

Segons La Boétie aquesta submissió és una servitud voluntària basada en relacions de complicitat interessada: “són quatre o cinc els que sostenen al tirà; quatre o cinc els que imposen en el seu nom la servitud a tota la nació. Sempre han estat cinc o sis els confidents del tirà, els que s’apropen a ell per pròpia voluntat o són expressament cridats per ell per convertir-se en còmplices de les seves crueltats, companys dels seus plaers, rufians de les seves voluptuositats i els que es reparteixen els botins dels seus pillatges. Ells són els que manipulen també al seu cap i aquest passa a ser un home dolent per al poble, no només per les seves pròpies maldats sinó també per les dels altres. Aquests sis tenen a sis-cents homes sota el seu poder a qui manipulen i corrompen tal com han fet amb el seu tirà. Aquests sis-cents tenen sota el seu poder a sis mil … qui vulgui entretenir-se a resseguir aquesta xarxa veurà que no són sis mil sinó cent mil, milions els qui sostenen al tirà i els que conformen una cadena ininterrompuda que es remunta fins a ell …  No obstant això, si un país no consentís deixar-se caure en la servitud, el tirà decauria per sí sol, sense que calgui lluitar contra ell ni defensar-se d’ell. La qüestió no rau en prendre-li res sinó tan sols no donar-li res. Que una nació no faci cap esforç, si vol, per la seva felicitat però que no es forgi ella mateixa la seva pròpia ruïna.  Són doncs els pobles mateixos els que es deixen, millor dit, els que s’encadenen, ja que només deixant de servir trencarien les seves cadenes.”

La Boétie prèn com a referència els grans relats clàssics des de l’Ulisses desconfiat dels oligarques  passant per la dignitat d’Hipócrates que rebutja el suborn del rei dels perses o comparant el valor dels pobles grecs  imbuïts de l’esperit de llibertat front a la potència bèl·lica dels exèrcits perses conformats per l’esperit de submissió: “no es tractava tant d’una guerra entre grecs i perses com de la victòria de la llibertat sobre la dominació, de la generositat sobre la cobdícia”.   La Boétie creu fermament amb l’esperit de llibertat de l’home com el seu estat d’esperit natural i en fa una al·legat:   “ … si alguna cosa hi ha que ningú no podria negar és que la natura, ministre de Déu, benefactora de la humanitat, ens ha conformat a tots per igual i ens ha tret d’un mateix motlle perquè ens reconeixem com a companys, o millor dit, com a germans. I si en el repartiment que ens va fer dels seus dons va prodigar algun avantatge corporal o espiritual a uns més que a altres mai hagués pogut voler posar-nos en aquest món com en un camp tancat i no ha enviat aquí als més forts ni als més febles. Més aviat hauríem de creure que al fer el repartiment volia fer aflorar en els homes, a uns més a altres menys, l’afecte fraternal i posar-nos en situació de practicar-lo, al tenir uns el poder de prestar ajuda i altres de rebre-la. … si ens ha donat  a tots aquest gran do que són la veu i la paraula per tal de relacionar-nos i confraternitzar i mitjançant la comunicació i el intercanvi dels nostres pensaments ens porta a compartir idees i desitjos; si ha procurat per tots els mitjans conformar i estrènyer el nus de la nostra aliança i societat; si, finalment, ha manifestat en totes les coses el desig de que estiguéssim no solament units sinó també que junts, per dir-ho així, no forméssim més que un sol ésser,  com podríem dubtar de que som tots naturalment lliures si tots som companys ?    I, podria cabre en la ment de ningú que la natura que ens ha posat a tots en companyonia hagi posat alguns en servitud ?   Però en veritat és perdre el temps posar en qüestió si la llibertat és natural perquè no es pot mantenir a ningú en servitud sense perjudicar-lo i perquè no hi ha res més contrari a la raó de la natura que la injustícia. “

La Boétie mira d’esbrinar quines raons poden justificar aquesta servitud voluntària encastada en la societat. La primera raó l’atribueix al poder dels usos i costums que passen de generació en generació consolidant una xarxa de complicitats que fa ostatges els uns dels altres.   La segona raó l’atribueix a l’astúcia dels tirans en pervertir els seus súbdits: “ Però aquesta astúcia dels tirans de pervertir els seus súbdits no va ser mai tant evident com en el cas de Cir envers els lidis després de conquerir Sardes, la rica capital de Lídia, i prendre captiu el rei Cressus. Va ser-li comunicada la notícia de que els lidis de Sardes s’havien revoltat. No li hagués estat difícil de reduir-los a tots però per no voler saquejar la bonica ciutat de Sardes i haver de mantenir un exèrcit per controlar-la, va decidir d’assegurar-se’n la possessió de manera excepcional: hi va establir bordells, tavernes i cases de jocs públics i va emetre unes ordenances que obligava als ciutadans a lliurar-se a tots els vicis.  Això va donar tant bon resultat que no va necessitar mai més aixecar l’espasa contra els lidis.  Aquesta gent miserable es dedicà a inventar tota classe de jocs i d’això ve que els llatins van crear el mot Ludi, per allò que nosaltres anomenem passatemps, que al seu torn prové de Lydi. No tots els tirans han expressat amb aquest èmfasi la seva idea de corrompre els seus súbdits però el cert és que allò que Cir va ordenar formalment els altres ho fan ocultament. Certament, la tendència natural de la part ignorant del poble, que acostuma a estar a les ciutats, és de sospitar d’aquell que l’estima i s’hi dedica honestament mentre que confia d’aquell que l’enganya i la traeix. … Els teatres, els jocs, les farses, els espectacles, els gladiadors, els animals exòtics, les medalles, les grans exhibicions i altres drogues eren per als pobles antics l’esquer de la servitud, el preu de la seva llibertat, els instruments de la seva tirania”.

Fa més de dues dècades, en un article periodístic titulat “Los argumentos de una ficción llamada política”, Josep Ramoneda plantejava que l’antropòleg Marvin Harris havia donat una de les poques respostes aclaridores a l’eterna pregunta de La Boétie de perquè els éssers humans accepten la servitud sense reserves, d’una forma quasi voluntària. Deia Harris “la ignorancia, el miedo y el conflicto son los elementos básicos de la conciencia cotidiana”. I Ramoneda afegia “la realidad social de la dominación, en que siempre unas personas controlan o explotan a otras y las escasas perspectivas existenciales del ser humano, sometido a torturas dificiles de asumir como el envejecimiento y la muerte, dejan al hombre entregado a una conciencia falsa como posibilidad de sobrevivir. Y esta conciencia falsa tiene dos valores supremos: el miedo y la ignorancia. …. La duda está en saber hasta cuando se podrá vivir en este estado de conciencia provisional”.

Avui segueixo pensant que només l’educació i la formació adequades ens deslliuraran de la por, de la ignorància i ensems d’una servitud induïda pel missatge generalitzat dels mitjans de comunicació de masses.  Només la recuperació de la credibilitat i la responsabilitat polítiques ens allunyaran d’un imaginari antic pervertit pels interessos dels primers constructors de l’estat modern.