· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · El Trinocle

Rudolf Steiner va assenyalar l’inici d’una nova etapa de desenvolupament de les capacitats humanes a partir de l’any 1413, moment en que es comença a generalitzar la facultat conscient de l’ésser humà. Segons Steiner, el desenvolupament de l’anima conscient completa el desenvolupament que l’ànima humana havia iniciat en etapes anteriors de l’evolució amb les facultats sensible i racional.

Aquesta presa de consciència individual ja s’expressa en l’obra de precursors humanistes com Ramón Sibiuda.  Al llarg del segles XV i XVI es farà patent en el “gir antropològic” que suposa l’Humanisme i la Reforma i es consolidarà en les propostes filosòfiques de l’era moderna. Això suposarà, entre d’altres, una progressiva transformació de l’imaginari social orgànic i jeràrquic, defensat pels corrents tradicionalistes i monàrquics fins als nostres dies, en un imaginari social revolucionari de base individualista i presidit pels ideals de llibertat, igualtat i fraternitat. Però aquest nou imaginari individualista lluny d’establir un nou ordre social suposarà una crisi social permanent en el segle XIX i fins als nostres dies.  Justament, la proposta de triformació social que Rudolf Steiner explica en el seu llibre de l’Organisme Social pretén donar les bases per contextualitzar aquells ideals revolucionaris i adequar les realitats individuals i socials a un concepte nou d’ organisme social que malda per desenvolupar-se sanament.

En aquesta època humanista voldria destacar, entre d’altres, Giovanni Pico della Mirandola, Erasme de Rotterdam i Joan Lluis Vives.

Giovanni Pico della Mirandola (1463 – 1494) proclama a l’home com a escultor i plasmador de sí mateix en la “Oratio de hominis dignitate”, discurs de presentació de les seves 900 tesis –“Conclusiones philosophicae, cabalisticae et theologicae in omni genere scientiarum”- que escriu a l’edat de 24 anys després de ser rebutjada pel papa Inocenci VIII la seva proposta d’un congrés de savis que facilités la trobada dels diferents corrents de coneixement de l’època. Pico volia justificar la síntesi de coneixements tant de l’escolàstica ortodoxa com del pitagorisme i el Corpus Hermeticum.  Tal com comenta Antoni Seva en l’edició recent (2004) de la universitat de València: “Tot i la distància en el temps, i el caire de les fonts i les referències, pròpies sens dubte d’un món d’idees molt diferent del nostre, aquest Discurs sobre la dignitat de l’home manté plena vigència inspiradora, i així ha estat llegit i reivindicat al llarg de generacions. En són punts centrals la indeterminació de l’home, fonament de la seua llibertat; l’impuls a l’excel·lència; la raó com a guia de l’esperit i de l’acció; l’aspiració a la pau per mitjà del saber; l’amplitud d’horitzons que fa universal l’abast del coneixement; la reivindicació de l’esperit crític que posa a prova les opinions en el debat; l’orgull d’allò que s’ha obtingut amb enginy i esforç –“la virtú”-. En suma, la confiança en les capacitats de l’home, que constitueix el llegat principal de l’humanisme”.

Erasme de Rotterdam (1466 – 1536) arquetip de l’humanista lliurepensador. En el seu “Manual del soldat cristià”  va fer una crítica moral de les institucions de l’església catòlica.  Al 1508 publica un compendi de 4.151 aforismes clàssics comentats en l’ “Adagiorum chilíades”.  L’any següent, en una estada de vacances a casa del seu amic Thomas More li escriu, com a regal,  “L’Elogi de la Follia” on sense cap mena de suport documental Erasme fa una sàtira de la societat del seu temps a partir dels comentaris i aforismes clàssics que fa la Follia, personatge al·legòric que ve a representar el seu alter ego.   Al 1516 va acabar una nova traducció llatina del “nou testament” que servirà de base per a la Reforma de Martí Luter al traduir-la a la llengua vernacle alemanya.   Al 1524 escriurà una defensa de la llibertat de pensament a “De libero arbitrio diatribe sive collatio”-De la lliure elecció o del contrast d’opinions-.

Joan Lluís Vives (1493 -1540) Malgrat la manca de reconeixement en el seu país d’origen -valencià- (en part resolta des del 1993 en les commemoracions, actes i reedicions amb motiu del 500 aniversari del seu naixement) estem davant d’un personatge clau en el desenvolupament del coneixement a Europa.  En l’enciclopèdia de filosofia de la universitat de Stanford és on he trobat la que sembla la millor síntesi de la seva trajectòria.

Nascut a València, de família jueva conversa provinent de Perpinyà, cursà estudis a l’Estudi General de València però ben aviat, als 16 anys, marxa a Paris on estudiarà la filosofia escolàstica a diverses facultats i entrarà en contacte amb el cercle humanista parisenc amb el que s’identificarà. Al 1514 marxa a Flandes on coneix Erasme i esdevé tutor de Guillem de Croy, un jove noble flamenc arquebisbe de Toledo i primat d’Espanya, el qual tutelarà l’Estudi General de Brabant –universitat de Lovaina-.  Al 1517 esdevé professor al Col·legi Trilingüe de Lovaina, centre basat en els principis pedagògics d’Erasme,  i escriu entre d’altres “In pseudodialecticos”-Contra els pseudo-dialèctics-,  tesi en la qual argumentarà l’artificialitat i abstracció a la que havia arribat l’escolàstica, desnaturalitzada pels doctes eclesiàstics de la Sorbona; Erasme dirà a More que ningú com Vives podia fer una millor crítica.  El propi Erasme en el seu projecte de publicar les edicions crítiques de les obres del pares de l’església encarregà a Vives la nova redacció de “De civitate Dei” –La ciutat de Déu- d’Agustí d’Hipona;  però la  mort sobtada del jove Guillem de Croy, en el que el seu tutor hi tenia gran estima i fundades esperances, afectarà profundament l’ànim de Vives i farà més feixuga la titànica tasca de comentar i editar els 22 llibres de l’obra d’Agustí.  Després de dos anys de feina dura, Vives l’acabarà al 1522 pressionat per Erasme per acabar el projecte. Això distanciarà Vives del seu mestre.

En aquesta època Vives rep notícies dels atacs que la Inquisició infringí a la seva família i arriba a plantejar-se  tornar a València. Donades les inseguretats de la ruta continental, per l’enfrontament permanent entre l’emperador Carles i el rei Francesc I de França, decideix  fer la ruta per l’atlàntic i fer una estada curta Anglaterra.  Però a Anglaterra sembla ser que va tenir una recepció excepcional a la cort de Caterina d’Aragó i Enric VIII que el farà desistir d’anar a València, entre altres raons  pel perill que suposava l’ambient inquisitorial.  Romandrà a Anglaterra amb viatges esporàdics al continent fins al 1528, any del divorci reial en que prendrà part per la reina compatriota seva.  Esdevé preceptor de la princesa Mary i a proposta de l’influent cardenal Wolsey accepta ensenyar a Oxford.  En aquest període escriurà “De institutione feminae Christianae” –L’educació de la dona cristiana-  dedicat a la princesa Mary, i dues de les obres més importants que influiran en diversos autors posteriors i seran reeditades abastament:  “Introductio ad sapientiam” –Introducció a la saviesa-, tractat d’ètica on fa confluir la visions cristiana i estoica, i la seva obra en resposta a l’encàrrec del consistori de Bruges “De subventione pauperum”  -l’Assistència als pobres”- vertader tractat social on planteja la política institucional d’assistència als necessitats deslligada de la tradicional concepció de l’església.  Aquesta darrera obra ha estat utilitzada per diversos autors, especialment al segle XIX, per justificar tant el comunisme com l’anti-comunisme, fins i tot el falangisme però fora d’interessos polítics determinats cal reconèixer-la com la precursora de la responsabilitat social de l’administració civil, que no es desenvoluparà fins tres segles més tard.  A l’inici de la carta de presentació que Vives fa al consistori de Bruges  justificant els seus consells amistosos escriu: “… Sens dubte, la llei de la natura no deixa que allò que és propi de l’ésser humà sigui aliè a l’ésser humà. I la gràcia de Crist, talment com una substància aglomerant, ha unit tots els humans en ells mateixos …“  la qual cosa denota el rerefons orgànic de l’antic imaginari social.  Però més endavant, apuntant a la responsabilitat civil, escriu: “ … els qui governen la ciutat han d’assumir les següents obligacions: tenir neguit i escarrassar-se perquè els uns ajudin els altres, perquè ningú no sigui aixafat, perquè ningú no carregui un perjudici rebut de forma injusta i perquè el més fort doni suport al més feble. La finalitat és que l’harmonia que resulta de la unió i associació de ciutadans augmenti dia a dia …“, aquí el concepte d’associació de ciutadans denota un sentit d’acció individual conjunta que concorda amb el nou imaginari social de base individualista.  En aquesta obra hom hi troba explícita la funció social de la propietat i de l’herència, el sentit del treball com l’activitat natural de tot ésser humà en benefici de la comunitat i el progrés social, essent responsabilitat dels governants facilitar l’adaptació de tothom, especialment aquells que tinguin un grau de discapacitat.  Quasi quatre segles més tard trobarem en l’obra d’Steiner el desenvolupament d’aquests conceptes de la propietat i del treball, elements clau per a una economia compatible amb un organisme social sa.

La darrera etapa de la seva vida la viurà a Bruges i produirà encara tres de les seves obres també precursores. Vives sempre patia per l’estat bèl·lic permanent en que es trobaven els estats europeus i al 1529 publica “De concordia et discordia in humano genere”-Sobre la concòrdia i la discòrdia del gènere humà- un al·legat per la pau i la resolució pacífica dels conflictes.  Al 1531 “De disciplinis” –Sobre les disciplines- un gran tractat sobre la sistematització dels coneixements i la renovació pedagògica.  Al 1538 “De anima et vita” –Sobre l’ànima i la vida- un estudi sobre la vinculació del cos físic i les diferents característiques de l’ànima amb un aprofundiment analític del món de les emocions.  Al 1543 encara li serà publicada a títol pòstum “De veritate fidei Christianae” –Sobre la veritat de la fe cristiana- on hi dóna una visió molt personal sense identificar-se ni amb la doctrina tradicional de l’església ni amb les tesis protestants, encara que imbuïda del nou esperit de la Reforma.