Introducció a l’edició catalana de L’Organisme social -Rudolf Steiner- (i 2 )
Steiner exposa el resultat d’anys de recerca des d’una visió aprofundida de la realitat social, amplia l’horitzó d’anàlisi i determina nous focus d’atenció que permeten identificar els seus fonaments originals a partir d’un marc de referència recurrent. Aquest marc de referència és la conformació trinitària que estructura tot àmbit de manifestació de la vida i, de manera especial, la vida humana en la seva manifestació física, anímica i espiritual. Aquest resultat pot ja ésser apreciat per aquells que fent un esforç d’observació arriben a copsar aquest paradigma trinitari i la veritat intrínseca de les idees de Steiner, una vegada poden contrastar-les amb l’experiència pròpia. Recordant Thomas Kuhn en la seva obra sobre les revolucions científiques, podríem preguntar-nos si ens trobem realment davant d’una proposta de “nou paradigma”. Kuhn deia que quan això passa provoca un salt de marc de referència que permet grans avenços significatius.
En aquesta obra Steiner va més enllà de tota valoració moral. El seu discurs no és un discurs moral sinó una invitació a entendre que la societat deixarà d’estar malalta quan sigui la condició humana qui modela la societat i això és radicalment oposat al fet que la societat, manipulada o idealitzada, determina la condició humana. L’ ètica esdevé aleshores una qualitat necessària de l’estat de salut col·lectiu. Tant per a l’inexpert crític com per al científic social aquesta obra d’ Steiner dóna els principis necessaris per a una avaluació de la sanitat de les institucions, de les seves interrelacions i de les diferents propostes polítiques, socials i culturals. No obstant, fins i tot el lector més ben disposat trobarà en aquest text algunes consideracions xocants que, si més no, exigiran una reflexió que pot contribuir a una higiene mental necessària; per exemple, seria el cas dels anomenats “drets de transferència de la propietat” o “drets d’ús del sòl” entre d’altres.
Respecte a l’organisme social podríem preguntar-nos quins estaments socials o institucions cal considerar que tinguin la capacitat de preservar la salut social, però aquell que busqui la resposta no la trobarà en aquesta obra, senzillament perquè la pregunta no correspon a aquest plantejament. Caldrà preguntar més aviat, per exemple, quin és el grau de consciència del dret, distingit del grau de disciplina legal, que mostren les persones dirigents de les institucions de l’estat ? O bé, quin és el grau de reciprocitat que es manifesta en determinada activitat econòmica ? O bé, quin grau de llibertat de producció tenen els agents culturals ? O bé, quina és la capacitat de negociació entre estaments d’àmbit diferent, siguin aquests culturals, polítics o econòmics ? I moltes altres preguntes que el lector sabrà plantejar després de l’estudi d’aquesta obra. En el moment d’anar trobant les respostes serà quan apareixeran les condicions necessàries per tal d’abordar adequadament les disfuncions de l’organisme social, tant les concretes com les més generals, que impedeixen el bon estat de salut social.
En el moment de realitzar aquesta traducció la societat occidental i la catalana en particular estan malaltes i, alhora, vivint moments que traspuen transcendència històrica. Sabrem identificar l’abast de l’organisme social del qual formem part ? Sabrem fer la diagnosi adequada per tal de plantejar les preguntes adients ? En moments crítics com els actuals les nostres ments estan necessitades de respostes i àvides d’una comprensió de la realitat que necessita posar en qüestió els esquemes mentals que ens han portat fins aquí. Però, no només cal identificar i qüestionar dogmatismes, més o menys ancorats en els patrons mentals del polític, de l’ ideòleg, del votant, del consumidor o del professional. Ni tampoc n’hi haurà prou en prendre distància de certs idealismes a ultrança. Hom haurà de plantejar la recerca de la salut veritable no tant en una veritat sobreentesa o d’ acceptació generalitzada sinó, més aviat, en la transcendència dels errors, individuals o col·lectius. I és en aquesta transcendència on hi ha el punt de partida per a una veritat “sentida” que ens interpel·la en l’experiència individual i ensems ens fa més humans.
F. Xavier Saludes, setembre 2015