· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · El Trinocle

Des d’una perspectiva econòmica, una veritable crisi del sistema social més avançat s’ha instal·lat avui en molts països del nostre entorn. Després de les primeres crisis econòmiques de caire energètic del 1973 i 1979 i de caire corporatiu-financer al 2001, a la primera dècada del segle XXI l’esclat de les bombolles especulatives en els sectors de les noves tecnologies primer, per seguir en el sector immobiliari després i continuant amb la crisi del deute sobirà, han afectat tota l’activitat econòmica i han portat a nivells de desocupació inacceptables, especialment al regne d’Espanya.  Pel que fa a Catalunya, una anàlisi de sensibilitat de la crisi actual no resisteix els paràmetres mínims de satisfacció social, amb l’afegit haver-se instal·lat la sensació de pertànyer a un estat que no respon a las aspiracions i les necessitats del país, on les actuacions dels seus governs s’han mostrat històricament hostils i avui amb l’agreujant de la corrupció en tota regla del sistema polític i econòmic espanyol.

Aquesta situació provoca una polarització creixent entre uns sectors socials minoritaris que acumulen riquesa i sectors socials majoritaris que s’empobreixen dia a dia, posant en qüestió els nivells de serveis públics i el poder adquisitiu d’àmplies capes de la població.  L’antic  binomi “ classe dirigent- classe proletària “, que es va superar en gran part amb l’estat del benestar i l’auge d’una classe mitjana majoritària,  torna a aparèixer transformat en el binomi “èlits – precariat” –en terminologia del professor Guy Standing– on la polarització es torna, si es vol, més dramàtica.    L’any passat, l’economista francès Thomas Piketty va publicar “El Capital del segle XXI”, d’ampli ressò internacional,  on exposa que, en termes de renda,  ens acostem al nivell de desigualtats del segle XIX.

Noves crítiques al sistema capitalista de mercat no s’han fet esperar, més enllà de la clàssica marxista que ja resta del tot superada.  A l’any 2009 la politòloga americana Elinor Ostrom rep el premi Nobel d’Economia per les seves propostes de governança dels anomenats bens comuns, més enllà de l’estat i del mercat, amb la proposta de vuit principis per a l’ús auto-administrat del patrimoni comú. Posteriorment apareixen reivindicacions per a una “Economia del bé comú” [1]  en què el sistema democràtic determini l’ús del capital al servei de la comunitat.  En aquest aspecte l’economista i antropòleg austríac  Karl Polanyi [2]   en la seva obra “The  Great Transformation” n’esdevé precursor al presentar el context històric de l’auge i fallida de l’economia de mercat per resoldre adequadament la satisfacció de les necessitats humanes.  Polanyi crida l’atenció,  entre d’altres, sobre la ficció que suposa tractar el treball humà, el sòl i el diner com a mercaderies,  ficció de la qual Steiner ja va advertir.

També apareixen propostes de reforma interna del sistema capitalista com l’“Economia per a humans” proposada per Umair Haque, director de Havas Media Labs de la universitat de Harvard [3] . Haque proposa l’ús sostenible dels recursos per a maximitzar eficiències, l’assignació democràtica dels recursos per enfortir l’agilitat de les organitzacions, la pràctica efectiva de la no-violència en els negocis –s’entén en el sentit de violència estructural-, les inversions en industries per millorar les condicions dels més desafavorits i crear sentit generant retorns que millorin tangiblement la qualitat de vida de les poblacions.  La proposta de Haque està en línia amb els recents esforços d’institucions que reclamen responsabilitat social i transparència a les empreses. Aquestes alternatives econòmiques qüestionen en profunditat l’anomenat “Business as usual”  -Els negocis com sempre- i ho fan des d’una perspectiva dels valors la qualitat de vida, la solidaritat o l’ètica.

Més enllà dels valors ètics a l’empresa,  Andy Neely, Chris Adams i Mike Kennerley professors de l’escola de negocis de la universitat de Cranfield –Cambridge, Regne Unit-, publiquen al 2002 “The Performance Prism” –El Prisma de Resultats-  una nova metodologia estratègica que busca conciliar el creixement a llarg termini de les empreses amb l’equilibri d’interessos. La base d’aquesta metodologia és l’avaluació tant de les necessitats com de les contribucions de totes les parts afectades i interessades en l’empresa. És a dir, no només se centren en que l’empresa ha de satisfer les necessitats de les parts, especialment la voluntat lucrativa d’uns accionistes que han aportat el capital, sinó que també avalua les contribucions de proveïdors, de l’administració pública, dels clients,  dels equips de treball, del territori –infraestructures, medi ambient, etc- i de la societat en general.  D’aquesta forma, les empreses es converteixen en els catalitzadors d’uns recursos que retornen a tots els qui hi contribueixen en funció de les necessitats i demandes explícites.

Més recentment el debat sobre els interessos de les parts interessades o implicades en l’activitat de empresa aporta noves metodologies de càlcul de l’anomenat impacte social i del retorn social. Aquestes metodologies reivindiquen la presa de consciència de la creació d’un valor heterogeni, considerat des de les diferents perspectives de les parts interessades.  Actualment ja hi ha  més de 150 propostes d’avaluació i gestió, tant institucionals com privades, des dels anomenats “protocols de capital social” i “protocols de capital natural” promoguts pel Consell Internacional de Negocis pel Desenvolupament Sostenible fins a l’avaluació de l’ impacte social promogut per la Comissió Europea. Destaquen en l’àmbit privat les propostes del  “valor real” i del “valor total” generat per l’activitat de les empreses. En el primer cas, el “valor real” es determina per la internalització de les externalitats creades  tant en l’àmbit econòmic com social com mediambiental [4] ;  en el segon cas, el “valor total” ve determinat pel càlcul de l’ impacte financer, econòmic, social, fiscal i mediambiental de l’empresa [5].

Però en aquesta segona dècada del segle XXI els reptes econòmics també es plantegen a una escala fonamental, al nivell de la pròpia naturalesa del fet econòmic.  Avui estem assistint ja a la manifestació d’una nova economia que posa en qüestió l’economia diguem-ne coneguda fins avui.

L’economia que coneixem de producció-intermediació-consum de bens i serveis, amb mercats monetitzats, amb agents ben identificats i una fiscalització consolidada encara que ineficient,  està donant pas a una economia del coneixement no monetitzada que ha iniciat el seu impacte en l’economia tradicional i que opera de tal manera que escapa a les legislacions i supera les fronteres.  Les aplicacions informàtiques usades amb aparells digitals han permès una activitat creixent de transaccions d’informació que han possibilitat una corrua de nous serveis en la que es confonen productors, intermediaris i consumidors.   Alguns mitjans l’anomenen “economia col·laborativa” amb uns agents “prosumidors” que poden actuar de productors, intermediaris o consumidors simultàniament.  Tenim els casos dels negocis a internet de portals de compra/venda de tot tipus de béns i serveis com AliBaba o Ebay o de plataformes d’intercanvi de fitxers P2P de vídeos, música, o portals d’intercanvi d’habitatges per a vacances, plataformes de mercats de segona mà, el negoci de la publicitat i direccionament dels buscadors d’informació com Google, les aplicacions per a mòbils de plataformes de contacte per a serveis de transport com Uber, o serveis de lloguer vacacional d’habitatges particulars con Airbnb, etc.  Aquesta realitat que s’anirà imposant progressivament està provocant el debat de la competència deslleial amb els agents tradicionals i les primeres topades amb les administracions públiques que a voltes opten  per la sanció, la persecució, la penalització o la tolerància, mentre no pocs governs i organismes internacionals dediquen recursos per establir els sistemes de fiscalització i control necessaris.

Alguns autors qualifiquen aquesta economia del coneixement directament d’economia transaccional pel caràcter polivalent dels agents i per la  potencial omnipresència de la transacció en uns mitjans de comunicació en els que emissor i receptor es confonen.  La novetat no rau tant en la col·laboració, encara que els nivells d’aquesta augmentin exponencialment, sinó en un nou comportament en que tothom és potencialment “prosumidor” i en que la moneda de canvi real és el coneixement.   Això posa en qüestió una economia tradicional basada en la monetització dels intercanvis, encara que una primera economia del troc va existir milers d’anys abans.

El repte que planteja la realitat transaccional, fruit de la recent revolució digital, és que situa els fluxos de coneixement i les xarxes transaccionals en el nucli de l’activitat econòmica. Però no només això, també està desplaçant l’epicentre de l’activitat social i de l’activitat cultural a un món virtual amb conseqüències imprevisibles.

L’activitat econòmica basada en una economia transaccional es desenvolupa sense necessitat d’una contraprestació monetària immediata. En la majoria de casos les transaccions suposen intercanvi de dades i  intercanvi de coneixements que en estadis posteriors es monetitzaran o no.  Només cal pensar en els casos cada vegada més habituals d’accés a noves idees, documents, estudis, propostes, articles, llibres, vídeos, ofertes, demandes, etc., i que han suposat noves iniciatives, projectes o negocis.  I tot això de forma gratuïta o quasi-gratuïta, si tenim en compte el cost de l’accés que no del propi contingut.  I tot allò que no es monetitza no entra en els índex d’informació econòmica tradicionals.   Què representa aquesta activitat transaccional per al Producte Interior Brut d’un país ?  Què representa per al volum d’activitat de cada sector de l’economia ?  Quins són els imputs ? quins són els outputs?   Quina organització tenen aquests nous mercats ?   Tindrà sentit seguir parlant d’economia catalana quan l’econ0mia transaccional no té un vincle exclusiu amb el territori ?

La realitat transaccional exigeix una nova manera d’entendre l’economia que probablement ens acosta a l’autonomia en la gestió de l’equilibri d’interessos que promou la salut de l’organisme social.  Però al mateix temps ens interpel·la a l’hora de saber trobar les eines de protecció de drets i de fiscalització de deures que tradicionalment ha correspost a l’estat, eines també necessàries per a la salut de l’organisme social. Aquestes eines s’hauran d’anar configurant probablement a partir d’una menor intervenció fiscalitzadora de l’estat i una major capacitat dels agents econòmics, per una banda, desenvolupant una veritable responsabilitat social corporativa i, per l’altra,  consolidant aspectes reputacionals cada vegada més exigents.  Davant la discrecionalitat i autonomia en l’accés al món digital, la llibertat de difusió del coneixement sembla garantida però no cal perdre de vista els abusos i la intervenció dels estats que es donen en aquest àmbit i que ens replanteja la necessitat de preservar la llibertat de creació i d’iniciativa dels agents de coneixement, culturals, artístics, tècnics, científics, etc.