· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · El Trinocle

   L’actual context social dista prou del de fa quasi un segle quan l’autor va publicar la seva obra i fa necessari un estudi tant de les condicions socials actuals com de les propostes i perspectives socials més recents.  Serveixin aquests comentaris a mode d’epíleg per il·lustrar succintament aquesta anàlisi.

Des d’una visió social descriptiva podríem esmentar uns elements generals que en les darreres dècades han seguit les societats més desenvolupades. A partir dels anys cinquanta del segle XX el món occidental va conèixer, per una banda, un nou esclat econòmic aparellat a la consolidació d’unes classes mitjanes amb poder adquisitiu creixent i, com a contrapartida, una consolidació d’un sector productiu amb capacitat d’oferta creixent, accentuada posteriorment per la progressiva deslocalització.  Per altra banda, fruit del gran consens polític dels estats europeus de la postguerra, hi va haver la implantació de l’ anomenat estat del benestar amb nivells de serveis públics dels que mai hom no havia gaudit abans. També es van consolidar uns sistemes democràtics amb més o menys graus de qualitat. Val a dir que en alguns casos, com el del regne d’Espanya, amb una transició democràtica recent que està resultant més formal que real.

Des d’una perspectiva cultural, entesa en sentit ampli, el rerefons d’aquests darrers seixanta anys s’ha caracteritzat per la iniquitat existencial en que començà el procés de superació de la desfeta de la segona guerra mundial expressada en l’obra dels autors existencialistes.  Paral·lelament, George Orwell ens advertia a l’any 1948 de la tendència a una societat controlada per poders fàctics en la seva obra “1984” i que venia a il·lustrar l’avís que ja havia fet l’americà Aldous Huxley al 1932 amb la seva obra “A Brave New World” –Un Món Feliç-.

Poc després, al 1953,  a “Fahrenheit 451” Ray Bradbury ens exposava l’ usurpació intel·lectual del patrimoni cultural per part dels nous mitjans de comunicació de masses.  Ja darrerament, al 2009, Haruki Murakami a “1Q84” ens mostra l’evidència del missatge d’Orwell.  Addicionalment, en l’actual era d’ internet estem assistint a la progressiva implantació d’una cultura de les xarxes socials i la creixent marginalització de les cultures i les religions tradicionals  en benefici d’opcions molt diverses i fragmentades, tant en l’aspecte cultural com en el religiós.

Amb el desenvolupament de l’anomenat estat del benestar es va donar carta de naturalesa a la intervenció de l’estat per corregir les deficiències dels mercats en l’assignació dels recursos. El postulat de l’economia clàssica anomenat Òptim de Pareto preconitzava l’eficiència del lliure mercat en la formació dels preus, salaris i rendes, sobre la base de la competència perfecta, però quedava molt enrere pels diferents tipus de falles dels mercats: desequilibris macroeconòmics, monopolis naturals, cartels, externalitats diverses, positives –inversions públiques- o negatives –agressions mediambientals,  etc-.

L’estat del benestar va ser avaluat en primer terme per l’anomenada teoria de l’Elecció Social que analitza les “funcions del benestar social” enteses com a valoracions de les diferents utilitats individuals però aplicant l’Òptim de Pareto als estàndards d’intervenció estatal.  Això suposa que les utilitats han de ser mesurables i comparables entre individus, però les polítiques públiques orientades a beneficiar determinats col·lectius, justificant un major benefici per a la societat, no ha tingut cap justificació científica –tal com ho entén la ciència convencional-  i  s’ha recorregut a una justificació moral. El famós “Teorema de la Possibilitat General” de Kenneth Arrow –publicat al 1951 a “Social Choice and Individual Values” -Elecció Social i Valors Individuals-,  amb una metodologia que no té en compte les comparacions interpersonals d’utilitat, demostra que no pot haver cap funció de benestar social que respecti l’Òptim de Pareto i, al mateix temps, no sigui dictatorial i sigui transitiva, és a dir, no impliqui cercles viciosos. Amb aquesta recerca, Arrow va generalitzar les conclusions sobre circularitat i va demostrar la impossibilitat d’obtenir una preferència social agregada ja que o bé era inconsistent o bé dictatorial.

A l’hora de justificar quins tipus d’intervenció estatal calia fer, qui i com s’havia de decidir apareix l’anomenada “Revolució de l’Elecció Pública”. Després de propostes preliminars als anys cinquanta, queda formalitzada amb la inauguració de l’escola de l’Elecció Pública iniciada pels economistes James Buchanam i Gordon Tullock de la universitat de Virgina –EE.UU.- amb la investigació publicada al 1962 “The Calculus of Consent” –El Càlcul del Consentiment-. En un sentit estricte, la teoria de l’Elecció Pública analitza les falles de l’Estat a l’hora de corregir, al seu torn, les falles dels mercats i, en sentit ampli, desenvolupa una anàlisi econòmica de les institucions polítiques i la bondat dels procediments democràtics. La teoria de l’Elecció Pública però segueix basant-se en la premissa de la utilitat individual, personal o corporativa, en l’enfocament del contracte social clàssic i en la racionalitat dels actors.

Les recerques de la teoria de l’Elecció Pública han portat a una crítica global de l’Estat democràtic, les seves institucions, les seves estructures burocràtiques i les seves actuacions econòmiques, fiscals i corporatives.  Dennis C. Mueller amb la publicació al 2003 de “Public Choice III” –Elecció Pública III– demostra la inconsistència dels procediments d’elecció democràtica, posa en evidència la “racionalitat ignorant” del votant i davant dels dos models d’Estat que la teoria de l’Elecció Pública distingeix, el model de Demanda Ciutadana –ciutadania amb capacitat fiscalitzadora- i el model Leviathan –ciutadania sotmesa-, demostra que per a un control efectiu de l’Estat s’han d’implementar procediments de democràcia directa i formes de federalisme.

Les premisses de les teories de l’Elecció Social i de l’Elecció Pública van quedar definitivament qüestionades anys més tard amb les propostes del famós economista Amartya Sen i  l’advocada de la universitat de Chicago Martha Nussbaum, entre d’altres. A. Sen, en el seu discurs presidencial del 107è Congrés de la Associació Americana d’Economia -1995-  “Rationality and Social Choice” –Racionalitat i Elecció Social-, corrobora la necessitat d’un enfocament procedimental davant les inconsistències apuntades per Buchanam: “en la seva forma més pura, aquest enfocament cercaria més aviat institucions adequades en lloc de “bons” resultats i demanaria la prioritat de procediments apropiats –incloent l’acceptació del que es derivi de tals procediments-“.  Aquest enfocament és l’oposat a l’utilitarisme clàssic.  El propi A. Sen diu que aquest contrast és particularment important a l’hora de caracteritzar els drets, en general, i les llibertats, en particular.  Per altra banda, els judicis sobre benestar social sense usar comparacions interpersonals i sense tenir en compte informació més enllà d’aquestes comparacions ja no són acceptables.  A. Sen des del 1980 i M. Nussbaum des del 1988 exposen les bases del famós “Capability Approach”   –Enfocament de Capacitats- , un ampli marc normatiu de caràcter interdisciplinari per a l’avaluació dels acords socials i del benestar individual i el disseny de polítiques i propostes per al canvi social.  Es descriu la tasca de les institucions per tal d’assegurar els mínims socials de llibertats substantives –capacitació social- i de resultats –funcionalitats adquirides-. Això suposa la invalidació del contracte social clàssic entre parts iguals i la reivindicació d’una nova teoria de la justícia que, entre d’altres,  proporcionarà els criteris del nou Índex de Desenvolupament Humà adoptat per les Nacions Unides el 1990 per a la categorització dels estats.