El cos social. L’ imaginari social al llarg del temps. (1)
Partint de l’antiguitat clàssica i fent un recorregut per les dites d’alguns personatges veurem un rerefons comú pel que fa a la idea d’organisme social expressada com a cos social.
Ja al segle IV aC. Plató escrivia a la seva obra Politeia al fer referència a la classe militar, un dels tres membres que conformaven la ciutat juntament amb la dels governants i amb la dels pagesos i artesans: “…hem reconegut que aquest és el bé suprem de la ciutat al comparar-la, quan està ben constituïda, amb un cos que participa del plaer i del dolor d’un dels seus membres” (Politeia, 464b XII.).
Al segle I dC. Sèneca escriu en les Cartes a Lucilius: “.. Som membres d’un cos grandiós, la natura ens ha unit amb llaços d’íntim parentiu doncs ens ha tret d’un origen comú per a un mateix fi….” (Cartes a Lucilius XCV). I en la mateixa època, Pau de Damasc escriu en una de les seves cartes: “En un cos hi ha molts membres, i no tots tenen la mateixa funció; també nosaltres, que som molts units a Crist formem un sol cos i som membres els uns dels altres” (Cartes als Romans, XII 4-5).
Al segle IV Agustí d’Hipona, escriu en els seus Salms: “Crist és multitud de membres, i un sol cos. Així, tots nosaltres tenim valor units al cap i sense al cap res. Perquè ? Perquè units al nostre cap som vinya i sense ell som sarments que no serveixen al pagès sinó és per fer foc” (Enarrationes in Psalmos, 30, II 1-4)
Al segle XIII Tomàs d’Aquino escriu en el seu tractat teològic: “Hom diu de tota l’església que és un cos místic per semblança amb el cos humà” (S XIII -Summa Theologica, III 8,1). A la mateixa època, Francesc Eiximenis, gran advocat del pactisme català, expressa la mateixa idea en moltes de les seves obres, a la Pastorale, al Llibre dels Àngels, al Psalterion alias Laudatorium. En la seva obra més extensa, Lo Chrestià, escriu: “…tot aquest cors ecclesiàstich és figurat a semblança de cors de hom. Axí ho diu sant Ambrós en lo llibre De Consolacione Valleriani. Car lo cap és Jhesucrist, los ulls los prelats, les orelles los jutges, la llengua los preÿcadors, los braços los cavallers, les mans los consellers, l’estòmach los nobles, lo cor los prínceps, les cames los menestrals, los peus los pagesos, qui axí són lligats e necessaris los uns als altres que si un estament hi defall tot l’altre és perdut. E, per tal, los amadors de la cosa pública, qui atenen a profit de la comunitat són tostemps tenguts en gran reverència” (Lo Chrestià I).
La idea paulina del cos místic de Crist serà constantment repetida per tota la patrística i l’escolàstica al llarg de tota l’edat mitjana i serà l’única acceptada fins ben entrat el segle XV. No obstant, ja al segle XIV els precursors de l’època renaixentista prendran una perspectiva nova a partir de la individualitat pròpia i s’allunyaran del dogma i el patró mental escolàstic. Això suposarà allò que alguns autors han anomenat el “gir antropològic”. Aquest “gir” anirà diluint l’imaginari organicista per donar llum a un nou imaginari individualista que conviurà amb l’organicista fins a l’època de la Il·lustració en que l’individualisme i el laïcisme prendran el relleu. L’organicisme del cos místic quedarà reduït a l’àmbit religiós i als corrents tradicionalistes monàrquics. Un nou organicisme veurà la llum, en paral·lel als avenços científics de l’època il·lustrada, en que la idea de cos quedarà descartada i el concepte d’organisme donarà nous arguments als científics socials. De fet, tal com diu Judit Schlanger (Les Metàfores Organicistes, 1971) la retòrica organicista bascularà entre un organicisme metodològic, de caràcter epistemològic, i un organicisme morfològic, de caràcter ontològic. Al primer s’hi adheriran les nocions il·lustrades i científiques amb els nous coneixements de les funcions biològiques i fisiològiques associades a la configuració social; al segon hi seguirà adherida la idea organicista clàssica i tradicional que preservarà l’analogia del cos humà i el cos místic al cos social.