TocDeQueda

Trepitjar l’interminable mosaic de pedres que forma les voreres i que impregna la ciutat d’un encant indescriptible fa lleuger el caminar, fins al punt de fer imperceptible la fatiga. Pot ser per això no hi ha bancs als carrers de la ciutat: ningú no es cansa de passetjar-la. Fa igual allà on mires: a baix, les formes simètriques que dibuixen el blanc i el gris de l’empedrat; davant, l’espectacle de la gent; a dalt, una arquitectura que paralitza. És la mateixa ciutat que t’empeny a perdre’t: els ulls no volen saber res ni de mapes ni de plaques de carrer.

      Praga és, en el sentit estricte de la paraula, una ciutat monumental: no hi ha plaça o avinguda que no tinga el seu palau o la seua església. Fins i tot, la densitat d’arquitectura és, de vegades, excesiva: torres gòtiques, cases modernistes, edificis neoclàssics… Aquesta desmesurada varietat d’estils converteix cada carrer en una mena de “collage” històric, elaborat a partir de les meticuloses i exquisides façanes, la diversitat de les quals però, manté una inexplicable coherència i una elegància inqüestionable. Ara una església barroca, ara un castell medieval: el pas de la història s’ensuma a cada racó reflectit en la pell de la ciutat: en la miscel·lània  de formes i colors que dibuixen els edificis.

      I l’encant del riu Vltava, amb els seus ponts i les seues illes, que ha modelat la ciutat al llarg de la seua història; i la sort dels tramvies, que et permeten de veure la ciutat circulant a poc a poc i pel bell mig dels carrers; i el Prazsky hrad -Castell de Praga-, que domina la ciutat amb la magnificiència d’un emperador; i la Ciutat Jueva, la Ciutat Vella, la Ciutat Petita, la Ciutat Nova… Set viles que al s.XVIII van decidir de convertir-se en barri per crear la Praga actual: set barris que han mantingut la seua identitat passada de ciutat; i els turons que l’envolten, farcits de natura i de frescor… Per més que m’esforce, les paraules no seran suficient.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!