L’any -139, a Roma, el pretor Cornelius Hispalus expulsa els jueus, els quals (segons ell) corrompen els costums a causa del culte que reten a Iuppiter Sabazius, el nom del qual (Iovis; genitiu de Iuppiter) al·ludiria, així, a Jahvé. A més, l’epítet guerrer de Jahvé (Sabaoth) és erròniament assimilat a Sabazios (Dionís). Per què? Òbviament, la similitud fonètica pot portar a aquest resultat, però sempre hi ha un nivell profund en tot que val la pena explorar. En efecte, Cornelius sembla personificar inconscientment la por al canvi, car pretén conservar incòlumes uns costums que canviaven ràpidament amb l’expansió avassalladora de Roma i el consegüent “aiguabarreig” cultural i religiós. Jueus procedents d’una zona hel·lenitzada (per més que els autòctons es resistissin als “gentils”) havien per força de contribuir a la introducció a Roma d’idees relacionades amb cultes mistèrics que eren moneda corrent al món egeu, Àsia Menor i Palestina i que, de tota manera, eren aconduïdes per soldats retornats, comerciants, gent que podia peregrinar a Eleusis, etc. En aquest ordre d’idees, el déu Dionís és un conspicu representant de la fèrtil natura. És rescatat de les cendres de la seva mare encinta fulminada per Zeus. Després de certes aventures, és lliurat a les nimfes del bosc de Nisa, lloc des del qual ha de lluitar contra enemics poderosos per tal d’assegurar el reconeixement de la seva divinitat, simbolitzant així la resiliència de la vida i la vegetació que reverdeix. És, doncs, un déu de la natura que mor i ressuscita i (coronat de pàmpols) va sempre acompanyat per sàtirs, silens i altres habitants mitològics dels boscos, posseïts per l’esperit del vi, com a imatge d’una “embriaguesa” divina, és a dir, una comprensió més enllà de les limitacions de l’estricta racionalitat. Segons St. Jeroni (mort a Betlem l’any 420) hi havia hagut, feia molt de temps, un bosc sagrat dedicat a Adonis dins el terme de la ciutat, que dissuadia els pelegrins desitjosos de veure els llocs sants. Des del segle IV, no obstant, la corrua de viatgers esdevé incessant, després de la llibertat de culte atorgada per l’edicte de Milà. Adonis és un déu que mor i ressuscita, associat a la primavera i relacionat amb la vegetació i el cicle solar, tot molt similar als relats que atreien els pelegrins, abans reluctants. La mort i resurrecció dels déus, així, és una forma que l’inconscient col·lectiu junguià (l’infinit feix d’impulsos en el seu aspecte universal, doncs) té d’enaltir i sublimar les transformacions (les “conversions”) que es produeixen en el teixit metafísic del feix d’impulsos individual. De manera que les “conversions” (en sentit religiós, polític o moral) esdevenen “renaixements” de l’individu que mor i ressuscita simbòlicament i poden ser expressats en mites com aquells en què un nen predestinat és abandonat en un medi aquós (sempre l’inconscient, l’aigua baixada del cel, però també les “aigües” del naixement) i acaba per transformar-se, amb el temps, en legislador i dirigent. És el cas de Sargó, el qual, essent nadó, vers -2400, és col·locat en un cistell de vímet i deixat a la deriva al riu Èufrates, per a esdevenir després fundador de la ciutat d’Akkad. Un altre cas molt semblant és el de Moisès, que després d’haver patit un abandó semblant, esdevé alliberador i legislador dels hebreus, només que ell experimenta encara una altra “conversió” suplementària o confirmatòria quan en Èxode 4 : 24 Jahvé “el volia fer morir“, però ho deixa córrer en el moment que Seforà troba la solució, a fi que el gran home pugui encarar-se al faraó com un “home nou”. En un terreny més profà i quotidià, es poden trobar contínuament i habitual exemples de “conversió” com ara la d’Eugeni d’Ors, que, per un “quítame allá esas pajas” passa de l’oceanografia del tedi a la “dialéctica de los puños y las pistolas“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!