Segons la tradició, durant la Guerra Judaica, que va finir amb la destrucció del Temple, l’any 70, el mestre Yohanan ben Zakkai es va fer portar en un taüt (per tal de burlar la vigilància zelota) fora dels murs de la Jerusalem assetjada, a fi d’entrevistar-se amb les autoritats romanes i sol·licitar-los permís per a fundar una escola mosaica a Yabneh. Més enllà de la llegenda, és constatable que la pervivència del judaisme ha anat lligada (d’una banda) a l’adaptació més o menys forçada al món grecoromà i (per un altre cantó) a la “intel·lectualització” de la religió, és a dir, a l’abandó relatiu de les “antiguitats”, com en diu Flavi Josep. Naturalment, la creença popular d’inspiració rabínica referida a mestre Yohanan s’inscriu (de forma inconscient, esclar) dins l’antiquíssim costum de certs pobles anomenats “primitius” de marcar la transició dels infants a l’edat adulta mitjançant els coneguts rituals “de pas”, que sovint consisteixen en l’enterrament simbòlic del nen (que se’n duu un ensurt de mil dimonis) i el “renaixement” a les noves responsabilitats i, també, avantatges (per què no dir-ho) de la vida adulta. De fet, sempre estem “morint”, d’alguna manera, i recomençant. Els rituals i experiències catàrtiques; els accidents, malalties i situacions de perill superades, esdevenen altres tants punts d’inflexió d’una “història” que ens viu, de la que (com deia Camilo José Cela) en som l’excipient, independentment del nostre grau d’implicació activa. Així, la imatge simbòlica i inesborrable del rabí essent traslladat en caixa de morts amb vistes a refundar la religió de Moisès i David poua abundantment i sense dissimul del repertori arquetípic que traginem. Ho fem sense ni adonar-nos-en, de pouar-hi, tot i que, aquest repertori, trena i dóna metafòrica “consistència” al conjunt inestable de pulsions que som, en el fons. De fet, la mort (aquest estat inimaginable, car no és concebible la pròpia inexistència) és el que sempre s’ha anomenat “el gran misteri”, perquè, si bé es mira, la mort (en tant que absència de l’il·lusori, però dolorós, “substrat” material) equival a una mena de “retorn” a un estat pre-jo absolut, és a dir, a l’etern “caos primordial” metafísicament previ a la “creació”, la qual, doncs, ha de ser efectuada en un acte etern i intemporal pel Déu existent/no-existent que, així, pot “prendre” autoconsciència. No d’altra cosa ens parlen els antics mites que relaten el catastròfic “mal despertar” dels déus que “dormien” al fons del mar, és a dir, en la plàcida inconsciència eterna de l’oceà còsmic immaterial.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!